Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2010

Ja n’hi ha prou de “vagues generals”

Avui és dia de vaga general, demà tot seguirà igual. Abans les vagues es convocaven per intentar canviar les coses, per forçar la realitat i conduir-la pels camins on se suposava que hi confluïen els camins de la justícia i la llibertat. Avui en dia això ja no és així, les vagues es convoquen només per mesurar la força dels sindicats, uns sindicats que ja no representen al conjunt dels treballadors sinó simplement als que mantenen llocs de treballs sòlids, en empreses on es poden permetre el luxe de fer vaga. La història és així, avança lentament però amb la força d’una glacera. El món ja no és com se l’imaginaven els sindicalistes de fa cent anys, els treballadors ja no són aquells senyors bigotuts que caminaven amb la jaqueta penjada de l’esquena i amb la mirada fixada cap al futur. Ara, qui més qui menys, té el seu automòbil amb pintura metal·litzada, el seu pis amb hipoteca a trenta anys i se’n va de vacances a països exòtics, on els treballadors tenen menys drets que els seus be…

El PP i la granota

En una època en què tots hauríem d’intentar trobar solucions, el Partit Popular es dedica exclusivament a buscar problemes i quan no els troba els crea. És la vella tàctica de l’ultradreta, plantejada ja fa molts anys per Joseph Goebbels o Benito Mussolini, actualitzada i ampliada en el seu moment per Jean Marie Le Pen i José Maria Aznar. Es tracta de mentir i repetir sempre les mateixes mentides, fins que la gent se les creu com si fossin grans veritats. Més enllà del seu ideari teòric, on hi flameja sempre la paraula “llibertat” i de la moderació d’algun dels seus dirigents, la pràctica diària del PP és francament repugnant. Veure i escoltar –per exemple– la senyora Sánchez-Camacho, i al representant de la seva franquícia a Badalona, és una experiència poc recomanable per a esperits fràgils i educats en els valors democràtics. En els seus ulls s’hi veu el pitjor de la política i en els seus llavis el Botox de la intolerància Es tracta de pescar vots d’allà on sigui per arribar al…

Labordeta

En primer lloc, per ordre d’aparició en la meva memòria, recordo la seva veu. Una veu i una guitarra, girant interminablement en la cinta del meu casset. Eren cançons que parlaven d’una terra adusta, del passat, del present i del futur. José Antonio Labordeta cantava amb aquell castellà esculpit directament en la pedra, en el terrós, amb una llengua forjada amb les paraules justes, però que et baixaven coll avall, com un aiguardent d’alta graduació. El recordo també sota un gran cartell on posava “Cantem la llibertat” a l’antic pavelló de la Devesa de Girona. Aquell dia va cantar el seu Canto a la libertad i ens va fer sentir feliços a tots plegats. En aquella tan remota època ens podíem encara sentir units, espanyols i catalans, sota un mateix himne, el de Labordeta, i sota una bandera, la republicana. Em pregunto perquè ara no és així, o, potser només m’ho sembla i realment encara hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen. Si realment hi ha coses que ens uneixen, u…

Arcs, campanars i pals de paller

Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient. Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura. La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, s…

MASARAC MIRA CAP AL SUD

És un poble arraulit al costat d’un turó, com un petit vedell al ventre de la seva mare. Mira cap al sud i en el sud s’emmiralla; el golf de Roses s’intueix darrere de les vinyes i els xiprers en la llunyania; Figueres riu com una dentadura blanca sota el castell de Sant Ferran i els murs d’una nova presó s’intueixen ja al seu costat. Vora l’església creixen les atzavares i els pins, floreixen els magraners i les figues de moro. Els murs de les cases s’alcen directament sobre la pedra que els fonamenta i els carrers –el carrer– puja cap amunt, retallant amb els teulats un cel cada vegada més blau. Una font anuncia als vianants que va començar a rajar el dia 4 de juny de 1972, algú ha tapat una finestra, desgastada pel vent i les humitats, amb una saca esfilagarsada i sobre una porta minúscula, on segur que mai hi passaria ningú amb tupè, encara hi llueix un rètol on hi posa “Barberia”. Al costat del que sembla un garatge, tancat amb una porta corredissa metàl·lica d’un blau esvaït, un ba…

El pont del Dimoni

Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra. Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter. Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’es…

Segadors de setembre

Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme. Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència. No va ser fins a l’an…

MAIÀ DE MONTCAL

Abans de caure de ple sobre sobre l’absis de l’església de sant Vicenç, el sol fa una gran marrada pel golf de Roses, s’enfanga pels camins de l’Empordà, per acabar pujant finalment fins als peus de la muntanya del Mont. Aprofitant el seu pas pel poble, deixa caure una llambregada sense fúria, just per acabar de daurar les mènsules que decoren l’absis de l’església. El feixuc campanar, està permanentment a l’aguait, esperant que acabin de passar d’una vegada tots els núvols i els ocells, per aixecar definitivament el cap sobre les seves pròpies pedres. Al voltant del poble els camps s’han llaurat des de sempre i els pagesos semblen elements consolidats del cadastre. Els arbres s’alcen orgullosos i es queden palplantats mentre la seva ombra s’agenolla en senyal de submissió. Les cases dels forasters es recolzen alegrement les unes amb les altres i una solemne creu de pedra presideix el mur que tanca el cementiri, on dos fileres de vells xiprers, acompanyen en silenci als visitants cap al…

El futur comença a l’escola

Vivim en una terra de grans contrastos, entre un mar blau que una vegada fou bressol de civilitzacions i unes muntanyes que s’alcen sense competència sobre l’horitzó de tots els nostres anhels i els nostres somnis. El cel, encara que a vegades es faci pregar, deixa caure sempre finalment la pluja i un embull de camins, antics com les oliveres més antigues, són les arteries per on hi circula la vida, que es condensa i esclata en el cor dels pobles i les ciutats. Som el que som gràcies al patrimoni que hem anat acumulant a través dels segles, gràcies a la cultura que destil·lem cada dia i a la força del treball que sorgeix dels tallers i de les fàbriques. Hem alçat murs però hem obert portes, hem llaurat incansablement fins el darrer terròs i, malgrat la incertesa d’un present sempre inestable que es mou constantment sota els nostres peus, hem aconseguit que el nostre país camini imparablement cap a un destí millor. Més enllà de tot el que ens envolta, som també un grup humà que viu i …

El saben aquell...

Els humans generalment anem per la vida completament desorientats, ja fa temps que hem perdut el rumb i les referències. Necessitem anar deixant molletes de pa pel camí, per no perdre’ns en el laberint de la vida. Posem nom a les coses i als llocs, anomenem “ocells” als ocells i “arbres” als arbres, i a vegades fins i tot arribem a concretar més i diem “pardals” als pardals i “alzines sureres” a les alzines sureres. Necessitem etiquetar-ho tot per a recordar i si no ho féssim d’aquesta manera segurament encara ens rebolcaríem com animals porucs en alguna cova humida. Necessitem referències i necessitem fixar-les d’alguna manera, perquè si alguna cosa hem après amb els anys és a no refiar-nos de la nostra limitada capacitat de memòria. Per aquesta raó hem inventat l’escriptura, els diccionaris i els rètols. Hem posat nom a les coses i a les persones, però també als llocs. Cada carrer, cada cruïlla, porta un nom. Poden ser referències només simbòliques –com carrer del pardal o carrer d…

Oh setembre!

Setembre és el mes que inicia la davallada inexorable dels dies cap a la foscor, però també és el moment de donar corda als rellotges. En el cor de les magranes comença a néixer una esperança rubiginosa i els ocells sense pàtria giren la mirada cap al sud. Els camins es posen a rodar inesperadament sota els nostres peus i els carrers de les ciutats ens acullen de nou amb una estranya sol·licitud. Com sempre el món continua girant, però setembre espera que nosaltres empenyem amb força. De cop i volta alcem la vista i en l’horitzó de les nostres vides apareix la paraula “futur” dibuixada sobre els núvols i entre les fulles dels arbres que comencen a voleiar sense destí conegut. El futur, que durant l’estiu va passejar-se de puntetes sobre les roques com una sargantana cuallarga, ara es desperta esperitat i comença a retorçar impunement els fils del nostre destí. Els diaris es carreguen de tinta per poder omplir novament les seves pàgines amb les notícies que fabrica el món. Setembre en…