Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2010

El foc, el fum i les brases

Si als catalans sempre ens ha fascinat serà perquè probablement en el fons del nostre subconscient el foc encara representa com una mena d’invent màgic, un símbol de modernitat per a una societat que fins fa quatre dies, històricament parlant, era bàsicament pagesa i encara recorda els seus orígens en l’edat de pedra. Els focs forestals han format part tradicionalment d’aquest paisatge rural, tot i que d’uns anys ençà la poca cura que es té del bosc i, paradoxalment, per l’enorme augment de les zones arbrades els ha fet més habituals. Aquests dies sembla que a Catalunya no es parla d’altra cosa, tot gira al voltant de les tasques d’investigació que ha iniciat una comissió del Parlament de Catalunya, sobre les responsabilitats polítiques que es puguin derivar del tràgic incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Poses la tele i només veus bombers parlant en l’idioma propi dels bombers i polítics xerrotejant en l’argot característic dels polítics, quan no estan de míting electoral o…

El dit

Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit. Però és innegable que hi ha dits que es fan mirar, és el cas del dit del senyor José Maria Aznar. No ho hi ha hagut, que jo recordi, cap personatge públic en la història recent d’Espanya més desagradable que ell. Aznar representa tot allò que em repugna d’aquest país i em preocupa profundament que tanta gent en el passat l’hagi votat i que tants, encara, el tornarien a votar si es presentés. Dir que m’ha sorprès la seva gràcia de la setmana passada, dirigida a uns estudiants que l’escridassaven, és dir molt. M’hauria estranyat, això sí, si el gest hagués vingut d’algú com Felipe González, o Santiago Carrillo, o Jordi Pujol o, posats a dir, fins i tot del senyor Manuel Fraga Iribarne. Però d’ell ja no em sorprèn res. El dit del senyor Aznar, i mai tan ben dit, acaba de posar les coses en el seu lloc, per si algú encara dubtava de qui són els de la seva espècie. La consciència de la dreta espanyola, i cada d…

[dilluns sense recances]

Res no existia abans de la història,
solament la buidor celestial.
Sembla ser que tot va començar
un dilluns a l’inici dels temps.
Després vingué Abel i el seu germà,
i David que derrotà Goliat.

A Babilònia van alçar torres
desafiant el vast poder dels déus
i els altius faraons del desert,
assedegats d’honor i de glòria,
intentaren transcendir en el temps,
erigint grans tombes vora el Nil.

Ulisses tornà per fi a casa,
Alexandre fundà Alexandria,
Virgili contemplà mil crepuscles,
Cèsar va morir d’un cop de daga,
caigué vençuda Constantinoble
i entre la runa s’alçà Istambul.

Napoleó arengà les tropes
als peus d’una derrotada esfinx.
Einstein va néixer, viure i morir
mentre la humanitat es desfeia
entre fang i acer en les trinxeres
i en l’horror dels camps de l’extermini.

Però inconscients del nostre destí tràgic,
tornem eternament a l’inici
i després de remoure les cendres
d’un nou diumenge sense esperances
contemplem de nou amb ulls de vidre
l’alba d’un dilluns sense recances.

Dissabte

El dissabte és un dia curiós. Els japonesos, que durant la setmana més aviat es deuen dedicar a trepitjar asfalt, l’anomenen el dia de la terra i els suecs, que els altres dies se suposa que només es renten per sobre, en diuen Lördag, o sigui el dia de banyar-se. Estranyament en anglès i holandès pesa més la influència llatina i és la jornada dedicada a Saturn, en canvi en la resta d’idiomes l’arrel prové directament de l’hebreu: Sabbath. I en basc no vulguin pas saber vostès què vol dir Larunbata... L’expressió catalana fer dissabte, al contrari del que podrien pensar després d’haver llegit el primer paràgraf d’aquest article, no prové del suec, tot i voler dir fer neteja. I la febre del dissabte nit, per molt que algú ara pugui imaginar-se que és una nova pandèmia, té el seu origen en una pel·lícula protagonitzada per John Travolta l’any 1978, tot i que a Girona i en altres places universitàries aquesta febre produïda sobretot pels excessos alcohòlics s’ha traslladat ara a la nit del…

El panorama polític

Durant gairebé més de tres dècades la vida política d’aquest país havia girat sempre al voltant de les eleccions. La vista sempre la teníem posada en la propera convocatòria electoral, tot girava conscient o inconscientment a l’entorn d’aquest eix. Ara, en canvi, sembla que tothom hi vulgui passar de puntetes. Parlar d’eleccions és tema tabú. Uns per por de perdre-les i els altres amb el temor de guanyar-les. Ja es faran quan toqui, cap grup polític vol sortir al carrer a fer campanya. És temps de crisi i totes les institucions es dediquen a retallar el pressupost tant com poden per poder arribar a final de mes. El govern central està amb l’aigua al coll i el de la Generalitat amb prou feines té aigua a la piscina per a mullar-se els peus. Els ajuntaments sobreviuen a la riuada agafats a una branca que en qualsevol moment pot trencar-se i l’oposició, per tot arreu, veu com després d’una llarga travessa del desert l’oasi està més sec que el mar d’Aral i a sobre, a l’horitzó, amenacen nú…

[punt de partida]

(Per la Vinyet, en el seu aniversari)
Tal vegada la vida
algun dia descriurà
una paràbola perfecta
damunt dels nostres caps.
Serà un punt de partida,
un lloc comú, una casa deserta
que algú habitarà
amb humana esperança.
Tal vegada serà dilluns
i esclatarà un raig de llum
per la petita escletxa
d’un calendari.

Qui matarà el futbol?

No hi ha dia sense partit de futbol, totes les cadenes de televisió han sucumbit a aquest fenomen. El futbol, com una mena de cuc invasiu, ho ha anat colonitzant tot de mica en mica. Els jugadors són els déus d’aquesta nova religió de l’imperi i els directius els seus grans sacerdots, els que interpreten la voluntat del “soci” i dels “colors”. No hi ha dia sense futbol i sense declaracions dels uns i dels altres, tot gira constantment al seu voltant sense alternativa possible. I, evidentment, com més futbol, més diners pels uns i pels altres. Pels que protagonitzen l’espectacle, pels que paguen amb la Visa d’Or del club i pels que lluiten pel favor de les audiències amb un producte relativament barat i assequible. El futbol ha deixat de ser ja fa temps un esport per convertir-se en un negoci, ja no es necessiten jugadors sinó estrelles i aviat tampoc es necessitarà públic ni socis, només una claca, o potser ni això, els aplaudiments seran enllaunats com en les comèdies televisives. Cada…

El Reagrupament

Serà que ja començo a tenir una edat, però el “Reagrupament” per mi sempre serà el moviment polític fundat per Josep Pallach, dirigit a unificar les diverses corrents del socialisme català que en aquella època, d’agonia del franquisme, corrien disgregades en una constel·lació de sigles. Que ara sorgeixi de nou aquesta denominació a partir d’una escissió d’Esquerra Republicana i que, a més sigui liderada per un personatge tan gris com en Carretero, em produeix pena i desafecció. Com hem arribat en aquest país a enlairar personatges d’aquesta mena, sense altre projecte polític que el que poden veure ells mateixos en el mirall del seu lavabo? Com pot somiar ningú que el futur de Catalunya pot quedar en les seves mans o en les del encara president del Barcelona FC? Serà que ja començo a tenir una edat, però em comença a embargar un sentiment que és una mena de barreja entre l’enyorança per un passat, que tampoc va ser perfecte, i el fàstic per un present que no és molt diferent del que ja…

1940, l’any terrible

Howard Zinn, un historiador involucrat en totes les lluites socials del segle XX, va escriure una autobiografia que portava aquest títol evocador: “No pots ser neutral en un tren en moviment”. El temps i la història viatgen en el mateix tren, però van en compartiments diferents. De fet el temps és el tren i la història és el combustible que es crema en la caldera, que es transforma en energia i que surt per la xemeneia en forma de fum. El temps avança inexorablement i la història s’esbrava en el vent. L’any 1940 començà amb la “drôle de guerre”, una guerra de broma, però tot s’acabà amb la brusca ofensiva de l’Alemanya nazi sobre Europa occidental. Fou l’any de la pinça de les Ardenes, de la batalla de Dunkerque i de la campanya de França. Fou l’any de l’èxode pels camins de la derrota, de la proclama del general De Gaulle, de l’armistici i de l’esfondrament total de la Tercera República Francesa. Només en uns mesos la història d’Europa es condensà en el cel ennuvolat d’aquella primave…

El pàrquing de la UdG

A les universitats americanes un dels temes permanents de debat i de reflexió sempre ha estat el de les places d’aparcament, tant és així que a la de Berkeley es vanten de ser l’única universitat del món que té un espai reservat per als automòbils dels premis Nobel. Onze places de pàrquing, fins ara, de classe Premium per als súper vips de la intel·lectualitat, el darrer dels quals és Steven Chu, en l’actualitat secretari d’Energia en el gabinet del president Obama. La Universitat de Girona en els darrers anys ha anat pujant de nivell i la prova més evident és que ara ja hi ha arribat fins i tot aquest debat sobre els pàrquings. Evidentment encara haurem d’esperar uns anys més per poder-hi veure aparcat el Seat Ibiza de color clara d’ou d’algun premi Nobel gironí, però a tot s’hi arribarà, per ara anem per bon camí. Una universitat sense uns bons aparcaments no és universitat ni és res. La ciutat de Girona, conscient d’aquest deute que té amb la cultura i preveient les necessitats creix…

Barrets i barretades

Ara és temps de barrets, els barrets tornen i cada vegada se’n veuen més pels carrers, el que fa poc temps era senyal d’extravagància ara entra dins dels estàndards de la normalitat. El que no torna és el costum de les barretades, o sigui de les salutacions a cop de barret. Generalment es va per feina i amb un “adéu” rondinejat darrere de la bufanda ja n’hi ha prou per quedar bé i que no et prenguin per un esquerp. És temps de barrets, però també de burques, tothom es vol cobrir la identitat i, a la vegada, vol ensenyar-la. Tot s’estira i s’arronsa, tot puja i baixa, tot va i torna. Vam néixer en una època en què els joves, o sigui els que eren més grans que nosaltres, semblava que s’anessin a menjar el món. Hem crescut veient com ja d’adults se’l menjaven i ara, que ja comencen a ser vells, són majoria i es mengen tot el pressupost de la seguretat social. Aviat viurem en un país de jubilats, però a nosaltres ens tocarà continuar treballant sense poder-nos refugiar ni a Benidorm ni a L…