Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2010

[Just]

Jo no he nascut aquí (Just M. Casero)


Molt més enllà de l’Ebre,
quan la fam era el gran nom
i la bèstia ja havia consumit la seva porció de carn,
algú m’havia deixat escrit: “T’espero”.

I acabo d’arribar,
fa trenta anys que acabo d’arribar:
primer va ser a la barraca del suburbi,
a la ciutat petita,
fent tota mena de feines: de parracaire,
de manobre, de fogoner durant les llargues nits
–set anys, vuit anys–; de picapedrer...

I encara sóc aquí;
i tinc una caseta en el mateix suburbi,
i uns fills que van a estudi a l’institut
i a banyar-se en llocs on van els estrangers
i a passejar amb les noies i amb els nois,
com si de cop hagués nascut la pau.

La memòria que fotografia

La fotografia va néixer en el primer terç del segle dinou, entre vapors d’àcids i sals de plata. Durant anys aquella tècnica primigènia va evolucionar molt lentament, produint unes imatges de gent garratibada per les llargues exposicions o paisatges que semblaven habitats només per fantasmes. Entre la Primera Guerra Mundial i la del Vietnam la fotografia esdevingué un document social imprescindible, però després fou incapaç de competir contra la immediatesa de la televisió.Ara, ja plantada en plena era digital, la fotografia va fent el que pot per aguantar la pressió de les noves tecnologies que han imposat una mentalitat de baix cost en el món dels negocis i de la cultura, que amenaça sobretot al fotoperiodisme. Però la fotografia, es vulgui com si no, ja ha quedat definitivament enganxada en l’inconscient col·lectiu. Les imatges deturades es defensen encara amb ungles i dents en un racó del ring, contra les envestides dels gegants multimèdia.L’ajuntament de Girona ja fa temps que a…

L’art d’explicar el món

Girona és una ciutat de falses aparences, els rics amaguen la seva riquesa i els pobres exhibeixen el que no tenen. Ensenya als forasters una ciutat de postal on en realitat la gent no hi viu i oculta els seus barris replets de vida. Sota els barrets s’hi amaguen pensaments obscurs i els amants s’abracen en els pàrquings. Les muralles ja no existeixen, però encara encerclen virtualment una ciutat que viu un present eternament ofuscat darrere d’una façana de cartó pedra.Una pluja fina de gener llisca sobre les llambordes i s’escola lentament pels embornals. El riu reflexa imatges incertes i els núvols fan més obscur un cel de tinta xina. En un bar, un televisor projecta imatges de desastres llunyans sobre els caps dels clients, que busquen la veritat oculta entre l’escuma d’una cervesa o d’un tallat i una dona que ha tret a passejar un gosset enfundat en un impermeable de color taronja, espera pacientment que l’animal acabi d’ensumar una cantonada.Els automòbils que van i vénen tracen …

51

Els meus fills han anat recentment a veure una pel·lícula de dibuixos animats que porta per títol Planet 51, ambientada en un món habitat per éssers de color verd i on els humans són els alienígenes. En la realitat astronòmica, 51 Pegasi B, fou el primer planeta que es descobrí fora del sistema solar. L’estel al voltant del qual gira és visible simplement amb uns binocles. Curiosament, Àrea 51 és el nom d’una base aèria secreta de l’exercit americà, situada a 170 quilòmetres de Las Vegas i que sempre ha anat lligada amb les especulacions sobre els ovnis i els extraterrestres. Probablement el fet de celebrar avui el meu 51 aniversari no hauria d’afectar-me més sensiblement, si no fos perquè al mirar-me al mirall aquest matí m’ha semblat veure una pàtina de verdet a la cara...

[els dilluns es toquen]

Després d’un llarg silenci
la vida condueix a la vida
i el silenci esdevé silenci.
El néixer i el morir es toquen
i ballen com dos enamorats,
sobre la pista encerada
d’un dilluns qualsevol,
contemplats per la furibunda indignació
dels que no poden creure
que tot té un inici i un final.

COMUNICAT

Aquests darrers dies he llegit opinions sobre el meu article de dimecres passat “Déu ha de dimitir?” i voldria fer el següent comentari: «Estic disposat a arribar a un acord amb tots els creients del món, segur que compartim principis i anhels. Per fer-ho em disposo a transigir si ells també ho fan. Estic disposat a creure, definitivament, que Déu, aquest Déu amb majúscules, omnipotent i omnipresent, en realitat no existeix, que és simplement una creació de la ment humana, com l’ànec Donald o Asterix el Gal. A partir d’aquest punt ben segur que ens podrem entendre i tots plegats podrem dormir tranquils, sense la por de sentir constantment l’alè al clatell d’un déu terrible que els homes hem fet a imatge i semblança nostra.»

[llibertat]

“La lluita per la defensa de la possibilitat d’una aproximació científica va unida a la lluita per la llibertat. Per això revolució científica, Il·lustració i llibertat van plegades. La ciència ens ajuda a mirar-nos com som, però per això necessitem la llibertat de poder mirar amb llibertat.” (Jordi Casanova i Roca – Petita història dels humans)

El fill del drapaire

En una època de grans devocions nacionalistes, Jules Renard assegurava que “la pàtria” eren totes les passejades que es podien fer al voltant del seu poble. Joan Amades, des d’aquest punt de vista, era un patriota genuí. Amades, fill d’un drapaire, heretà l’ofici patern, però no es limità a recol·lectar les andròmines pròpies de la seva activitat, sinó també totes aquelles coses que, per no ser tangibles, també anaven quedant abandonades enmig del brogit del nou segle.Al llarg de la seva vida Amades aplegà tradicions, danses, festes, cançons i fins i tot gestos que havien passat de generació en generació i que corrien el risc de perdre’s en la voràgine d’una revolució industrial que al nostre país havia arribat sense passar abans per l’escola elemental. La cultura popular era cosa del passat, de pagesos analfabets, i anava quedant enterrada ràpidament per una vida nova que arraconava sistemàticament tot allò que no feia olor de ciutadania i cosmopolitisme.Amades preservà, gairebé en s…

Déu hauria de dimitir?

El món és un desastre, tremola quan menys t’ho esperes perquè Déu, pel que es veu, no el va deixar prou ben falcat. Els humans, que ja havíem de desconfiar des d’un principi d’aquest creador barroer i xarlatà, hauríem d’haver fixat millor les nostres coses sobre l’escorça oscil·lant d’aquest planeta. Però els homes, fets a imatge i semblança seva, no hem sabut construir un món millor i encara ara, de tant en tant, les cases cauen, sobretot sobre els pobres.Quan passen aquestes coses, els representants de Déu a la terra sempre intenten trobar excuses racionals, reparteixen responsabilitats a tort i a dret i procuren que apartem la mirada cap un altre costat. S’escandalitzen amb les imatges dels cossos impúdicament amuntegats en les fosses comunes i intenten relativitzar-ho tot, ells que abominen del relativisme! Fins i tot algun penques vestit de bisbe assegura que tot és culpa del pecat, del paganisme de les víctimes, o culpa nostra per no resar prou.En casos com aquest, quan a Haití …

[el poeta]

“Irving [Layton] sempre ha dit que un poeta és algú que està en conflicte permanent i que és en la seva obra on es reconcilia amb aquests conflictes. Aquest indret és el retir. És simplement el lloc on retirar-se, el punt de la reconciliació, el consolumentum, el petó de la pau.” (Leonard Cohen – Palabras, poemas y recuerdos de Leonard Cohen, transcripció d’Alberto Manzano)

[el dilluns dels rebels]

Érem rebels, cantàvem cançons als déus
i somiàvem que l’infinit s’acabava,
que el temps era un caprici dels rellotgers
i que la vida podia començar
de nou, en la següent parada del bus.

Però despertarem sobtadament del somni,
el dia en què els déus comprengueren per fi
que la nostra cançó era només l’excusa
per no haver d’iniciar de nou el recompte
tots junts, cada dilluns, a toc de campana.

La caixera del súper

És gairebé transparent, però no sempre silenciosa. No parla mai amb tu més enllà d’una salutació de manual, però a vegades xerra amb altres, a crits, en la distància. Es diu Pepi, o Toñi, o Mari, o Conxi. Probablement té un nebot que es diu Kevin i el seu xicot condueix un automòbil tunejat de color pistatxo. Et torna el canvi tot d’una glopada: el tiquet, els bitllets i les monedes, mentre tu intentes mantenir en equilibri les ampolles al costat de la fruita madura.Ha estudiat en l’institut del seu barri i després no ha pogut, o no ha volgut, o no ha sabut anar més enllà. Quan surt de treballar queda amb les seves amigues per anar a fer un toc, o amb el xicot del cotxe color pistatxo per anar a la discoteca. Segurament té un contracte precari i encara viu a casa dels seus pares, o potser ja és fixa a l’empresa, està casada i el seu marit pensava comprar-se un monovolum, però ara amb la crisi tots els estalvis van per a pagar l’hipoteca.Amb el temps intentarà trobar feina en una botig…

Les nostres coses

Catalunya és un país petit, minúscul, arrapat a la carcassa ceruminosa d’una península que penja d’un continent vell i escarransit, i sobre la crosta inestable d’un planeta ceruli, que gira modestament en equilibri hidrostàtic, juntament amb set planetes més al voltant d’una esfera de plasma formada majoritàriament per hidrogen i heli, una estrella discreta que arribarà a la seva fi d’aquí 5.000 milions d’anys, per perdre’s definitivament en els racons d’una galàxia que es passeja per un univers que s’expandeix. A Catalunya es parla una de les sis mil llengües del món. Molt probablement un dia de cada set es mor el darrer parlant d’una d’aquestes unitats lingüístiques, catalogades en l’estàndard internacional ISO 639. Segurament abans de 115 anys la llengua utilitzada per escriure aquest article ja haurà caigut definitivament en desús i aquestes paraules, que vostès ara llegeixen, només podran ser interpretades –dificultosament– per algun especialista en llengües mortes de la Universi…

[xoc de civilitzacions]

“Durant molts anys vam haver de lluitar contra les ideologies marxista i nazi que s’havien transformat en religions. Avui, en bona part del món, és a la inversa. Hem de fer front a religions que es transformen en ideologies. L’islamisme, però també una forma messiànica de sionisme judeo-americà, i una mística, la dels evangelistes americans, que es transformen en ideologies. (...) Però un fet no l’hem d’oblidar mai: que més del 85% de les víctimes dels islamistes són musulmans. Al costat de l’amenaça d’un ‘xoc de civilitzacions’, hi ha la immensa realitat d’una veritable guerra civil religiosa.” (Jean Daniel – Editorial del Nouvel Observateur, 7 de gener de 2010)

[dilluns a Babilònia]

No és un camí planer, ni un sopluig càlid.
Els joves s’abracen sota la llum tènue del carrer
i els arbres callen perquè no poden fer altra cosa.
Un ocell, que m’ha vist somriure, fuig espaordit,
aletejant entre les branques retorçades d’un lledoner.
Avui és dilluns i els mortals aportem novament
el nostre gra de sorra, per amassar amb un rajol més
els murs d’una nova Babilònia.

[esquerres]

“Quan algú em planteja si la separació entre partits d’esquerra i de dreta té sentit, la primera cosa que em ve al cap cap és que qui em planteja la qüestió no és d’esquerres.” (Alain)

Bibliofagies

Els Tàrtars, poble bàrbar per definició, habitava les estepes infinites regades per rius glaçats. Muntaven sobre cavalls menuts, de llargues crineres i es miraven el món a través de l’escletxa horitzontal que permetien les seves estretes parpelles. Eren un poble sense passat i sense futur, no coneixien la filosofia ni cap mena de civilització avançada i vivien tan allunyats de la història que els grecs creien que provenien de més enllà de l’Hades, el regne dels morts.Però no hi ha grup humà, per pobre que sigui, que no acabi per agafar consciència de la seva ignorància. Els Tàrtars, sempre que estava al seu abast, es dedicaven a menjar-se els llibres dels pobles, més civilitzats, que conquerien per a poder impregnar-se d’aquesta manera de la saviesa que contenien. A les sagrades escriptures també hi ha exemples de profetes que per una o altra raó acaben cruspint-se llibres dels uns o dels altres, per vocació o per obligació.Un personatge de ficció concebut per Umberto Eco a El nom de …

Tres Reis

Any rere any els Tres Reis entren a casa sense trucar. Són personatges duals, ambivalents, que ens porten allò que hem demanat i també tot el contrari. La nit del cinc al sis de gener es passegen per les ciutats i els pobles, recorren els barris, entren a totes les cases, fins i tot allà on no se’ls espera. La seva silueta inquietant, sorgida no se sap ben bé d’on, es dibuixa sobre la pols dels camins, res no els atura perquè el món en realitat està fet per esperar la seva vinguda.Tots hem estat nens abans de ser adults i tots hem començat a pensar molt abans de començar a raonar. Tots hem estat jutjats i tots hem jutjat alguna vegada abans de reflexionar, però els reis saben molt bé el que ens han de portar perquè ells arriben sense prejudicis i se’n van tal com han vingut. Com a tots els desconeguts els mirem amb recel però també amb esperança, tanquem la porta però deixem una finestra oberta perquè puguin entrar.Quan ens deixem vèncer pels nostres somnis, un rei amagat darrere d’un…

[el primer dilluns]

Com un llençol penjat
en el tendal dels records,
el primer dilluns de l’any
estén la seva blancor,
en els replecs infinitesimals
de les nostres vides.

Embolicat amb la bufanda
dels bons propòsits,
he decidit continuar penjant
—amb impúdic atreviment—
els meus pobres pensaments
en el fil dels dies.

El resplendor

Un hotel rodejat de blancor, oblidat enmig d’una muntanya, unes passes que es dibuixen en la neu i la mirada d’un nen que comprèn l’horror. El soroll d’una màquina d’escriure omplint fulles de paper, convulsivament, totes amb la mateixa frase: “No per molt matinar es fa de dia més d’hora”. La música d’una orquestra, un ball de gala, amb parelles sorgides del no-res i un vigilant, el vigilant, que ha estat sempre el vigilant. Delbert Grady ho recorda bé perquè ell també hi ha estat sempre.Ara farà trenta anys Stanley Kubrick va rodar Shining, El resplendor, basada en un conte d’Stephen King. Kubrick va fer-ne una adaptació molt personal, canviant detalls significatius de l’obra original. Jack Nicholson interpretà a l’inquietant escriptor Jack Torrance, protagonista d’aquest film tenebrós i claustrofòbic que esdevingué sense cap mena de dubte una obra mestre del gènere de terror. King, que va renegar-ne, deia que El resplendor era només una historieta sobre el bloqueig mental d’un escri…

EPÍLEG

Quedem-nos asseguts en algun bancde la plaça amb acàcies. Cauen campandesde vespre. Va pujant el temps.Escric a la pissarra transparentde l'aire signes. He cremat un ram de fulles grogues. He d'omplir de noul'eixuta cisterna.
(Joan Vinyoli)