Ves al contingut principal

Santa Bàrbara

 La llegenda diu que santa Bàrbara, filla d’un ric pagà, va morir un quatre de desembre, decapitada precisament pel seu pare que preferia veure-la morta abans que cristiana. Quines coses que tenien aquells súbdits del l’emperador Maximí! Sortosament un llamp va fulminar al botxí immediatament i, fent una curiosa associació d’idees, els fervorosos seguidors de la santa la van nombrar patrona auxiliadora contra els llamps i les tempestes, i santa protectora dels miners, dels artillers i dels electricistes.
Per santa Bàrbara, al nostre país, també comencen uns dies de festa que la tradició popular més recent ha arribat a anomenar com “El pont de la Puríssima Constitució”, una setmana tacada de festivitats que la gent aprofita per a descansar, preventivament, de les properes vacances de Nadal. És ben estrany com fins i tot les tradicions més modernes poden arrelar tan ràpidament en el nostre inconscient col·lectiu que ni a l’independentista més exacerbat se li acut posar-ho en dubte.
Entre altres coses, aquest pont serveix per iniciar la carrera consumista, embogida i irracional, que culmina un mes després, el dia de Reis, amb un panorama a les cases que sembla més aviat el del dia després de la batalla, amb les ja flàccides targes de crèdit enarborades com si fossin les banderes blanques d’un exèrcit derrotat. No sé si les pobres Mastercard i Visa tenen alguna santa patrona que les protegeixi, espero que si algun lector ho descobreix ens il·lumini amb una de les habituals cartes plenes de saviesa que omplen la secció a cura del senyor director.
Santa Bàrbara ja té la quota de patronatges plena i, a més, des de 1969 ja no pertany oficialment al calendari de sants de l’Església Catòlica. Però malgrat tot se segueix venerant la seva imatge amb una devoció cega, segurament més semblant a la que tenia el pagà del seu pare, que la que professava ella mateixa, i arreu del nostre país es continua recordant el seu nom en altars i capelles, i les velles segueixen invocant-la, amb veu tremolosa, sobretot quan trona.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…