Ves al contingut principal

Santa Bàrbara

 La llegenda diu que santa Bàrbara, filla d’un ric pagà, va morir un quatre de desembre, decapitada precisament pel seu pare que preferia veure-la morta abans que cristiana. Quines coses que tenien aquells súbdits del l’emperador Maximí! Sortosament un llamp va fulminar al botxí immediatament i, fent una curiosa associació d’idees, els fervorosos seguidors de la santa la van nombrar patrona auxiliadora contra els llamps i les tempestes, i santa protectora dels miners, dels artillers i dels electricistes.
Per santa Bàrbara, al nostre país, també comencen uns dies de festa que la tradició popular més recent ha arribat a anomenar com “El pont de la Puríssima Constitució”, una setmana tacada de festivitats que la gent aprofita per a descansar, preventivament, de les properes vacances de Nadal. És ben estrany com fins i tot les tradicions més modernes poden arrelar tan ràpidament en el nostre inconscient col·lectiu que ni a l’independentista més exacerbat se li acut posar-ho en dubte.
Entre altres coses, aquest pont serveix per iniciar la carrera consumista, embogida i irracional, que culmina un mes després, el dia de Reis, amb un panorama a les cases que sembla més aviat el del dia després de la batalla, amb les ja flàccides targes de crèdit enarborades com si fossin les banderes blanques d’un exèrcit derrotat. No sé si les pobres Mastercard i Visa tenen alguna santa patrona que les protegeixi, espero que si algun lector ho descobreix ens il·lumini amb una de les habituals cartes plenes de saviesa que omplen la secció a cura del senyor director.
Santa Bàrbara ja té la quota de patronatges plena i, a més, des de 1969 ja no pertany oficialment al calendari de sants de l’Església Catòlica. Però malgrat tot se segueix venerant la seva imatge amb una devoció cega, segurament més semblant a la que tenia el pagà del seu pare, que la que professava ella mateixa, i arreu del nostre país es continua recordant el seu nom en altars i capelles, i les velles segueixen invocant-la, amb veu tremolosa, sobretot quan trona.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…