Ves al contingut principal

Roma, ciutat perduda

 Les ciutats són el resultat de l’afany civilitzador de la humanitat. Sota les llambordes gastades dels carrers d’Europa s’hi amaguen dos mil·lennis d’història, infinitat de vides i de passions, d’utopies i d’horror. Al voltant de les ciutats han crescut nacions, s’han forjat imperis i molta gent ha malgastat vides amargues i estèrils, però també s’ha gaudit de felicitats duradores, en l’escalf de la munió i de la companyonia veïnal. Els núvols han plorat llàgrimes amargues sobre els teulats, de la mateixa manera que han florit fruits saborosos en jardins recondits.
A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat. Són vides efímeres, perquè en elles nomès hi he viscut durant uns dies o unes hores, però malgrat tot em queda el record del color d’un mur, el perdurable somriure d’un gest fugisser o l’olor fins aleshores desconeguda d’una casa. Les ciutats es barregen i es confonen en la memòria, igual que els records d’infantesa i de nit, en somnis, ens passegem pels seus carrers com si formessin part d’un paisatge quotidià.
Però hi ha ciutats que són en si mateixes una acumulació de sensacions i de vides que probablement nien des de sempre en el nostre inconscient, tal és el cas de Roma. Sobre els teulats ataronjats de la ciutat eterna, el cel intenta imposar-se sobre el blanc immarcescible de la història. La llum daurada que produeixen les pedres dels antics murs dels temples i els palaus sembla feta d’una pasta espesa, en la qual ens hi podríem enfangar de per vida. Com en un bucle sense sortida, Roma sorgeix al final de tots els camins.
Tot allò que ens sembla nostrat, probablement ja existia molt abans en la ciutat del Tiber. El soroll dels mercats, l’olor dels carrers i els ulls dels infants, tot ens remet a l’inici, en el si acollidor de totes les coses. A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat i, en la suma de totes aquestes vides sempre hi intueixo la presència de Roma, la ciutat eterna, que m’espera encara ara, després d’un projecte de viatge, frustrat per una vaga de controladors salvatges.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…