Ves al contingut principal

Plaça de la Independència

 A Girona el bar Boira és un establiment amb vistes. Les aigües de l’Onyar passen lentes sota els seus finestrals i es barregen suaument amb les tonalitats terroses de les cases que es recolzen, d’esquena al riu, sobre els carreus d’una antiga muralla. La gent travessa el pont de Sant Agustí i els ànecs es passegen sobre els lloms gelatinosos de les carpes. La catedral corona el paisatge amb un àngel impertèrrit al capdamunt i els núvols ballen inquiets entre les gavines, tot esperant poder descarregar quatre gotes de tardor sobre els gironins.
A Girona el temps és el combustible de la vida, des de les taules del Boira es consumeixen els minuts i les hores, entre tasses de cafè amb llet i gots de cervesa. El diaris s’obren de cames impúdicament per a oferir als lectors les notícies del dia i els gats, a l’altre costat del riu, esperen que caigui el manà del cel. Sota les voltes la vida es consumeix a glopades, els coloms picotegen engrunes sobre les llambordes i un heroi de bronze s’ho mira tot plegat des del centre de la plaça.
A Girona qui no camina és part del paisatge. Un barbut, que demana monedes per poder menjar, ja deu tenir entrada pròpia en les guies de la ciutat, un senyor que ven moniatos i castanyes sembla haver arrelat definitivament al costat d’una columna i un turista, amb cara de parlar en ciríl·lic, s’ha quedat petrificat amb un mapa a la mà. Al contrari que els empordanesos, que són fills d’un pastor i una sirena, els gironins tenen ànima de postal i l’esperit de cadastre, són fills d’un notari i d’una botiguera.
A Girona la vida la dibuixa la història i els records es guarden en una llibreta de la Caixa. La Força és el nom d’un carrer, La Sopa és un edifici de beneficència, la Generalitat s’allotja a l’Hospital de Santa Caterina, “El gran dia de Girona” és un quadre que commemora la derrota de la ciutat, les mosques es consideren un animalet entranyable i la Independència és una plaça on, entre altres coses, hi ha el bar Boira, un establiment amb vistes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…