Ves al contingut principal

Galàxia Wikileaks

 La història de la humanitat s’estructura en èpoques diverses, que els alumnes aprenen –o no– des de l’educació primària; però en el cas de la cultura és diferent, perquè fins fa ben poc no es va establir una diferenciació entre les distintes fases del coneixement humà. Fou l’any 1962, en què Marshall Macluhan gosà dividir la història de la cultura en un abans i un després de l’aparició de la tipografia al segle XV. Macluhan va batejar-ho com la “Galàxia Gutemberg”.
L’època anterior no sé si algú s’ha molestat en posar-hi nom i de la posterior, en la qual ja ens hi trobem immersos, tampoc. Evidentment no seré jo qui ho faci, pobre de mi, però crec que, posats a buscar un nom que defineixi a aquesta voràgine de l’electrònica i de l’omnipresència de les xarxes d’informació global, bé podria ser que algú en digués “la Galàxia Wikileaks”. I amb això no pretenc insinuar que el fet de l’aparició de tots aquests comunicats confidencials atribuïts a la diplomàcia americana vinguin a revolucionar res. Més aviat ho dic perquè si alguna cosa ha posat de manifest Wikileaks és la grandesa i les grans febleses d’aquest món en xarxa.
Al llegir tot aquest cúmul de dades filtrades i refiltrades pels mitjans de comunicació, he sentit el calfred d’haver arribat per fi a un punt de no retorn, a partir del qual es compleixen algunes de les profecies més extremes de la ciència-ficció. En aquest cas a tothom ens sembla bé saber de primera mà secrets que, tot intuir-ne des de molt abans el sentit, en altres èpoques hauríem tardat decennis en poder-ne escatir la veracitat. Avui ens sembla bé, però demà se’ns pot girar a la contra si el control d’aquest immens volum d’informació que hi ha a la xarxa resulta que depèn només de la voluntat d’uns pocs individus.
Sigui com sigui, Wikileaks significa un desafiament colossal, del qual no sé si tots plegats en som totalment conscients. Si no som capaços de controlar els fluxos i els volums d’informació a Internet, el sistema acabarà per col·lapsar, i no em refereixo a la part tècnica de l’assumpte, perquè si en alguna cosa hem aconseguit excel·lir els humans és en superar aquesta mena de desafiaments. El problema és que l’aparició de Wikileaks simbolitza un canvi de paradigma conceptual i moral que ens pot portar per viaranys insospitats, molt més enllà del que els visionaris intel·lectuals del segle XX –els quals encara tenim per referència– haguessin pogut mai atrevir-se a somiar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…