Ves al contingut principal

Galàxia Wikileaks

 La història de la humanitat s’estructura en èpoques diverses, que els alumnes aprenen –o no– des de l’educació primària; però en el cas de la cultura és diferent, perquè fins fa ben poc no es va establir una diferenciació entre les distintes fases del coneixement humà. Fou l’any 1962, en què Marshall Macluhan gosà dividir la història de la cultura en un abans i un després de l’aparició de la tipografia al segle XV. Macluhan va batejar-ho com la “Galàxia Gutemberg”.
L’època anterior no sé si algú s’ha molestat en posar-hi nom i de la posterior, en la qual ja ens hi trobem immersos, tampoc. Evidentment no seré jo qui ho faci, pobre de mi, però crec que, posats a buscar un nom que defineixi a aquesta voràgine de l’electrònica i de l’omnipresència de les xarxes d’informació global, bé podria ser que algú en digués “la Galàxia Wikileaks”. I amb això no pretenc insinuar que el fet de l’aparició de tots aquests comunicats confidencials atribuïts a la diplomàcia americana vinguin a revolucionar res. Més aviat ho dic perquè si alguna cosa ha posat de manifest Wikileaks és la grandesa i les grans febleses d’aquest món en xarxa.
Al llegir tot aquest cúmul de dades filtrades i refiltrades pels mitjans de comunicació, he sentit el calfred d’haver arribat per fi a un punt de no retorn, a partir del qual es compleixen algunes de les profecies més extremes de la ciència-ficció. En aquest cas a tothom ens sembla bé saber de primera mà secrets que, tot intuir-ne des de molt abans el sentit, en altres èpoques hauríem tardat decennis en poder-ne escatir la veracitat. Avui ens sembla bé, però demà se’ns pot girar a la contra si el control d’aquest immens volum d’informació que hi ha a la xarxa resulta que depèn només de la voluntat d’uns pocs individus.
Sigui com sigui, Wikileaks significa un desafiament colossal, del qual no sé si tots plegats en som totalment conscients. Si no som capaços de controlar els fluxos i els volums d’informació a Internet, el sistema acabarà per col·lapsar, i no em refereixo a la part tècnica de l’assumpte, perquè si en alguna cosa hem aconseguit excel·lir els humans és en superar aquesta mena de desafiaments. El problema és que l’aparició de Wikileaks simbolitza un canvi de paradigma conceptual i moral que ens pot portar per viaranys insospitats, molt més enllà del que els visionaris intel·lectuals del segle XX –els quals encara tenim per referència– haguessin pogut mai atrevir-se a somiar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…