Ves al contingut principal

Futbol, futbol, futbol

Mai he arribat a comprendre del tot el sentit de l’esport com a espectacle i, sobretot, com a gran espectacle de masses. Del cinema i del teatre, fins i tot de la literatura, s'espera un relat que ho faci entretingut, interessant i intel·ligible. Als autors se’ls demana un trencament constant de les normes, inesperats girs narratius que mantinguin en tot moment a l’espectador, o al lector, enganxat a la cadira o al llibre. Res és més decebedor que un desenllaç previsible, que una falta d’acció o de contrastos en el ritme de la història que es pretén explicar.
Per contra, per exemple, és evident que no hi ha cosa més avorrida i previsible que un partit de futbol, on sempre juguen el mateix nombre de jugadors, durant el mateix espai pautat de temps i acabant sempre amb el mateix tipus de resultat, ja sigui favorable a l’equip local o al foraster. Vull dir, a risc d’escandalitzar a algú, que mai s’espera que guanyi l’àrbitre, el linier o –el meu preferit– el venedor de caramels de la grada sud, aquell que en l’antic camp del Girona cridava allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!».
Paradoxalment, molts dels apassionats defensors del futbol com a espectacle, consideren la cosa més avorrida del món qualsevol activitat que faci pudor de cultura i que exigeixi de les seves neurones una motivació que vagi més enllà de la inèrcia pura i dura que es desprén de la puntada de peu a una pilota. Però el que encara em sembla més rar és que la pura contemplació de l’esport produeixi prou literatura com per omplir pàgines i pàgines dels diaris, diaris que per altra banda a vegades estan dedicats íntegrament a l’esport, a un esport, i fins i tot, a límit de l’enteniment humà, dedicats a un equip determinat.
He de reconèixer que els humans som una raça difícil de comprendre i és suposable que amb aquests laments no acabi acontentant a ningú. Diuen, però, que si a l’enemic no el pots vèncer, el millor que pots fer és passar-te al seu costat. No descartin, per tant, veure’m algun dia armat amb una bufanda i una botzina, i cridant per algun d’aquests camps de Déu allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!» i a veure si finalment guanyen els meus.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…