Ves al contingut principal

Fum, fum, fum

 L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió.
A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors.
Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles de les gorres dels nens i en els cabells arrissats de les dones. La gent entra i surt de les botigues i de les cases, els presentadors dels telenotícies somriuen amb l’estudiat gest que exigeix el guió i les àvies intenten explicar històries d’un altre segle a uns nets que ja miren inexorablement cap al futur.
Nadal és un petit paisatge enfarinat en un racó del menjador de casa, és un gat que dorm enroscat sobre un sofà prohibit, és un infant que mira amb ulls goluts els anuncis cridaners del televisor i és també un arbre que ha arrelat profundament en la terra abonada dels sentiments. Demà el temps continuarà gratant en els calendaris, fins a esgotar del tot la comptabilitat de l’any. Caurà el teló i s’alçarà de nou un any que començarà amb clarors renovades i que acabarà novament amb un Nadal, per farcir de somnis el rostit de la vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…