Ves al contingut principal

Fum, fum, fum

 L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió.
A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors.
Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles de les gorres dels nens i en els cabells arrissats de les dones. La gent entra i surt de les botigues i de les cases, els presentadors dels telenotícies somriuen amb l’estudiat gest que exigeix el guió i les àvies intenten explicar històries d’un altre segle a uns nets que ja miren inexorablement cap al futur.
Nadal és un petit paisatge enfarinat en un racó del menjador de casa, és un gat que dorm enroscat sobre un sofà prohibit, és un infant que mira amb ulls goluts els anuncis cridaners del televisor i és també un arbre que ha arrelat profundament en la terra abonada dels sentiments. Demà el temps continuarà gratant en els calendaris, fins a esgotar del tot la comptabilitat de l’any. Caurà el teló i s’alçarà de nou un any que començarà amb clarors renovades i que acabarà novament amb un Nadal, per farcir de somnis el rostit de la vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…