Ves al contingut principal

El pretèrit indefinit

 Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record, com els colors inicialment vigorosos d’un cartell electoral exposat a les inclemències del temps. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. Els cementiris estan plens de dates.
L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les consultes dels metges, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleaddictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats.
Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui recorda ja aquella manifestació del 10 de juliol en què un milió de persones van suar la cansalada pel Passeig de Gràcia de Barcelona? Qui recorda ja els noms de Joan Solà, José Antonio Labordeta, José Saramago, Raimon Panikkar, Luis Garcia Berlanga o Jaqueline de Romilly? Aviat tot s’haurà perdut definitivament en el vent del pretèrit indefinit.
El passat ja no existeix, només ens arriba com una veritat llunyana i ondulant, l’any que acaba ja forma part del passat, com totes les coses desades a les golfes i oblidades per sempre. Tot el que ha succeït durant aquests 365 dies s’ha diluït en el no res de la memòria i aviat serà una pastura seca on únicament hi menjaran els historiadors, alguns periodistes i els eterns remugants del “si no fos”.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…