Ves al contingut principal

Un món de paper

 Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí.
De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic.
Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i el temps el corroïa, el paper era fràgil com les persones i els seus sentiments. Ara ens anuncien que ha arribat la seva fi i, en nom de la salvació de la natura, s’ha apostat definitivament pel silici i el plàstic. Ens diuen que en un futur molt proper ja no existiran ni els diaris, ni les revistes, ni els llibres relligats amb fil de cotó, ni els pergamins amb orles daurades.
El paper només servirà per a netejar-nos el nas o el cul i les idees brillaran per sempre més en les pantalles dels ordinadors, fins i tot molt després que s’hagi apagat definitivament la llum del coneixement humà. Ara ja vivim en un món en xarxa i per les venes de la cultura només corren impulsos elèctrics, el temps del paper s’ha acabat i només quedarà com un record llunyà, els arbres viuran feliços per sempre més en els seus boscos i els gnoms podran per fi connectar-se a Internet.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…