Ves al contingut principal

Un món de paper

 Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí.
De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic.
Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i el temps el corroïa, el paper era fràgil com les persones i els seus sentiments. Ara ens anuncien que ha arribat la seva fi i, en nom de la salvació de la natura, s’ha apostat definitivament pel silici i el plàstic. Ens diuen que en un futur molt proper ja no existiran ni els diaris, ni les revistes, ni els llibres relligats amb fil de cotó, ni els pergamins amb orles daurades.
El paper només servirà per a netejar-nos el nas o el cul i les idees brillaran per sempre més en les pantalles dels ordinadors, fins i tot molt després que s’hagi apagat definitivament la llum del coneixement humà. Ara ja vivim en un món en xarxa i per les venes de la cultura només corren impulsos elèctrics, el temps del paper s’ha acabat i només quedarà com un record llunyà, els arbres viuran feliços per sempre més en els seus boscos i els gnoms podran per fi connectar-se a Internet.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…