Ves al contingut principal

Un món de paper

 Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí.
De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic.
Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i el temps el corroïa, el paper era fràgil com les persones i els seus sentiments. Ara ens anuncien que ha arribat la seva fi i, en nom de la salvació de la natura, s’ha apostat definitivament pel silici i el plàstic. Ens diuen que en un futur molt proper ja no existiran ni els diaris, ni les revistes, ni els llibres relligats amb fil de cotó, ni els pergamins amb orles daurades.
El paper només servirà per a netejar-nos el nas o el cul i les idees brillaran per sempre més en les pantalles dels ordinadors, fins i tot molt després que s’hagi apagat definitivament la llum del coneixement humà. Ara ja vivim en un món en xarxa i per les venes de la cultura només corren impulsos elèctrics, el temps del paper s’ha acabat i només quedarà com un record llunyà, els arbres viuran feliços per sempre més en els seus boscos i els gnoms podran per fi connectar-se a Internet.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…