Ves al contingut principal

Militants del futur

 Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells.
Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les restes d’un passat amb tants caps com l’Hidra.
Aquest diumenge uns aniran a votar, d’altres es quedaran a casa i dilluns tots continuaran estirant la corda en direccions oposades. Tot això és part de la grandesa i de la misèria del nostre país, però potser faríem bé tots plegats en intentar trobar llocs comuns on poder desenvolupar un mínim de projecte col·lectiu. Si no ho fem, ben aviat algú altre ho farà per nosaltres, a Madrid, a Brussel·les o a Washington. El govern que surti d’aquestes eleccions haurà de saber interpretar aquesta voluntat complexa de la majoria dels catalans, fins i tot la dels que es queden a casa.
Ja sé que dir tot això és més fàcil que portar-ho a la pràctica, però aquesta vegada ens hi juguem massa com per deixar-ho a la sort dels daus. Pasqual Maragall al final de les seves memòries diu que «no hem de voler ser presoners del nostre passat, sinó més aviat militants del futur». Aquest futur és el que ens juguem diumenge que ve, un futur que pot ser interpretat de moltes maneres, ara és l’hora de deixar clar als nostres polítics que hi ha una majoria que el vol encarar per la sendera del progrés.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…