Ves al contingut principal

Militants del futur

 Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells.
Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les restes d’un passat amb tants caps com l’Hidra.
Aquest diumenge uns aniran a votar, d’altres es quedaran a casa i dilluns tots continuaran estirant la corda en direccions oposades. Tot això és part de la grandesa i de la misèria del nostre país, però potser faríem bé tots plegats en intentar trobar llocs comuns on poder desenvolupar un mínim de projecte col·lectiu. Si no ho fem, ben aviat algú altre ho farà per nosaltres, a Madrid, a Brussel·les o a Washington. El govern que surti d’aquestes eleccions haurà de saber interpretar aquesta voluntat complexa de la majoria dels catalans, fins i tot la dels que es queden a casa.
Ja sé que dir tot això és més fàcil que portar-ho a la pràctica, però aquesta vegada ens hi juguem massa com per deixar-ho a la sort dels daus. Pasqual Maragall al final de les seves memòries diu que «no hem de voler ser presoners del nostre passat, sinó més aviat militants del futur». Aquest futur és el que ens juguem diumenge que ve, un futur que pot ser interpretat de moltes maneres, ara és l’hora de deixar clar als nostres polítics que hi ha una majoria que el vol encarar per la sendera del progrés.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…