Ves al contingut principal

Militants del futur

 Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells.
Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les restes d’un passat amb tants caps com l’Hidra.
Aquest diumenge uns aniran a votar, d’altres es quedaran a casa i dilluns tots continuaran estirant la corda en direccions oposades. Tot això és part de la grandesa i de la misèria del nostre país, però potser faríem bé tots plegats en intentar trobar llocs comuns on poder desenvolupar un mínim de projecte col·lectiu. Si no ho fem, ben aviat algú altre ho farà per nosaltres, a Madrid, a Brussel·les o a Washington. El govern que surti d’aquestes eleccions haurà de saber interpretar aquesta voluntat complexa de la majoria dels catalans, fins i tot la dels que es queden a casa.
Ja sé que dir tot això és més fàcil que portar-ho a la pràctica, però aquesta vegada ens hi juguem massa com per deixar-ho a la sort dels daus. Pasqual Maragall al final de les seves memòries diu que «no hem de voler ser presoners del nostre passat, sinó més aviat militants del futur». Aquest futur és el que ens juguem diumenge que ve, un futur que pot ser interpretat de moltes maneres, ara és l’hora de deixar clar als nostres polítics que hi ha una majoria que el vol encarar per la sendera del progrés.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…