Ves al contingut principal

Maniqueismes


 La nostra societat ha adoptat lentament a través dels segles tradicions, doctrines i pensaments que van quedant com un sediment al fons del gran dipòsit que anomenem cultura. Tot aquest pòsit en principi no és bo ni dolent, sobretot quan descansa tranquil·lament al fons del fons, però el que passa és que de tant en tant hi ha turbulències, petites o grans, que fan aflorar aquestes deposicions. Un d’aquests substrats que reposa perillosament en el nostre inconscient cultural és el maniqueisme.
Hi ha un capítol en la monumental novel·la de Joan Sales sobre la guerra civil –Incerta Glòria– en què s’exemplifica el que vull dir. En un moment donat, al front, un comissari polític organitza una conferència per a explicar als soldats la conveniència i la necessitat de la lluita a mort en la qual estan implicats. El comissari només té temps de dir quatre paraules i el comandant, impacient, el talla per sentenciar: “En resum: nosaltres som els bons i els altres els dolents”.
Aquest comandant no deixava de tenir raó, perquè hi ha moments en que un ha de prendre decisions que van més enllà de la racionalitat. En una guerra un no es pot estar qüestionant el perquè de tot plegat, sobretot quan les bales xiulen al seu voltant. Però en altres moments aquest reduccionisme dualista és perillós i negatiu. Una democràcia avançada i moderna com vol ser la nostra, no pot estar constantment sotmesa a aquesta mena de criteris, però és doblement injust sotmetre a aquests judicis reduccionistes a la nostra pobre cultura.
Els grans escriptors que ha donat el nostre país, per exemple, no poden estar sempre jutjats des d’aquesta mena de dictàmens salvatges, no podem desacreditar constantment a un Salvador Espriu, a un Martí Pol, o a un Joan Vinyoli, simplement perquè un moment donat ja no quadren en la determinada visió de la realitat que alguns pretenen pintar amb gradacions tonals que va únicament del zero a l’u. Tot s’ha de saber jutjar al nivell que li correspon, amb tots els seus peròs i els seus contres, que són molts i molt variats. No hi ha res que sigui absolutament dolent, de la mateixa manera que no hi res tampoc que sigui absolutament bo.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…