Ves al contingut principal

L’esplendor del fracàs

 A Girona els dies de tardor sempre comencen o acaben amb una fredor humida que arriba fins al moll dels ossos. La gent ha anat a votar amb la roba d’hivern i ha dipositat els seus vots amb la fredor de qui encara espera dies més freds.
Diuen que les campanyes electorals no serveixen per a res, però aquesta que hem viscut durant 15 dies de novembre ens ho desmenteix. CiU ha aconseguit donar la volta a un plantejament polític que semblava girar a l’entorn de la independència –un plantejament que ells mai han sostingut seriosament– per una actitud que passava per jutjar l’actuació del govern i, francament, la jugada els ha sortit tal com volien.
Segons Faulkner s’ha de jutjar al novel·lista per l’esplendor dels seus fracassos. El fracàs del govern de progrés que ha tingut Catalunya en els darrers anys ha estat esplendorós i, per tant, el resultat d’aquestes eleccions, mirat des d’aquesta perspectiva era previsible.
Però ara ja s’han acabat les eleccions i cal mirar endavant, hi ha problemes greus que el nostre país ha d’afrontar en un breu plaç de temps i espero que el nou govern de CiU no neixi amb la malastrugança que es desprèn del fet de celebrar la victòria a l’hotel Majèstic.
Josep Maria Castellet, recentment guardonat amb el premi de les Lletres Espanyoles deia avui mateix en una entrevista en un suplement dominical, referint-se a ell mateix, el que podríem aplicar a l’obra de govern de Pasqual Maragall i de José Montilla: «Tal vegada l’esplendor del fracàs sigui haver fet una gran obra i, tanmateix, haver fracassat al final». Suposo que vindran dies millors pels socialistes, sobretot si saben treure les lliçons adequades d’aquesta derrota. Mentrestant farem el pas del novembre al desembre i, segons els meteoròlegs de TV3, es preveuen pluges pels propers dies.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…