Ves al contingut principal

L’esplendor del fracàs

 A Girona els dies de tardor sempre comencen o acaben amb una fredor humida que arriba fins al moll dels ossos. La gent ha anat a votar amb la roba d’hivern i ha dipositat els seus vots amb la fredor de qui encara espera dies més freds.
Diuen que les campanyes electorals no serveixen per a res, però aquesta que hem viscut durant 15 dies de novembre ens ho desmenteix. CiU ha aconseguit donar la volta a un plantejament polític que semblava girar a l’entorn de la independència –un plantejament que ells mai han sostingut seriosament– per una actitud que passava per jutjar l’actuació del govern i, francament, la jugada els ha sortit tal com volien.
Segons Faulkner s’ha de jutjar al novel·lista per l’esplendor dels seus fracassos. El fracàs del govern de progrés que ha tingut Catalunya en els darrers anys ha estat esplendorós i, per tant, el resultat d’aquestes eleccions, mirat des d’aquesta perspectiva era previsible.
Però ara ja s’han acabat les eleccions i cal mirar endavant, hi ha problemes greus que el nostre país ha d’afrontar en un breu plaç de temps i espero que el nou govern de CiU no neixi amb la malastrugança que es desprèn del fet de celebrar la victòria a l’hotel Majèstic.
Josep Maria Castellet, recentment guardonat amb el premi de les Lletres Espanyoles deia avui mateix en una entrevista en un suplement dominical, referint-se a ell mateix, el que podríem aplicar a l’obra de govern de Pasqual Maragall i de José Montilla: «Tal vegada l’esplendor del fracàs sigui haver fet una gran obra i, tanmateix, haver fracassat al final». Suposo que vindran dies millors pels socialistes, sobretot si saben treure les lliçons adequades d’aquesta derrota. Mentrestant farem el pas del novembre al desembre i, segons els meteoròlegs de TV3, es preveuen pluges pels propers dies.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…