Ves al contingut principal

Jornada de reflexions

 Diuen que l’univers és infinit i que, a més, s’expandeix. Probablement per aquesta raó als humans ens agrada tenir referències a mà, que ens permetin construir una mena de realitat virtual a escala, per no perdre’ns en l’abisme de les eternitats astrals. El nostre cervell, ben guardat en una mena de capseta òssia, està en perpetu funcionament. El sorollet de fons que sempre sentim és produït per l’esforç del pensament, intentant estar en permanent equilibri entre l’abisme exterior i l’interior.
Per poder mantenir sempre afinada aquesta maquinària és necessari lubrificar-la constantment amb els lubricants que el fabricant ens recomana, el millor dels quals, i que es ve utilitzant des de temps antiquíssims, és la filosofia. Aquest producte permet fer girar el pensament sobre si mateix, generant allò que en diem idees i reflexions. Aquest moviment intel·lectual es produeix fins i tot en l’interior dels que miren Gran Hermano, dels que mengen sorollosament crispetes al cinema i de tots els que, malgrat els pesi, parlen en prosa.
Émile Chartier fou un professor d’institut que deixà una importantíssima obra filosòfica sota el pseudònim d’Alain. Els professors d’institut són els soldats de la infanteria del pensament que, el dia de la batalla, acaben arribant als darrers objectius i que planten la bandera del coneixement sobre el turó més alt de l’estupidesa humana. Alain, camuflat darrere de les seves ulleres, deixava anar veritats que arribaven com cops de puny a la cara dels seus alumnes i escrivia llibres que permetien als lectors mirar més enllà dels horitzons quotidians.
Alain va haver d’enfangar-se en les sangonoses trinxeres de la Primera Guerra Mundial, arribà a ser brigadier en el Tercer Regiment d’infanteria, però refusà sistemàticament qualsevol promoció a un grau superior. A causa d’una ferida hagué d’arrossegar la cama per sempre més, però la seva ment fou prou lúcida com per acompanyar-nos encara fins ara, fins i tot en les jornades de reflexió ­–com avui–, amb frases com aquesta: «Es diu que les noves generacions seran difícils de governar; així ho espero».
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…