Ves al contingut principal

Jornada de reflexions

 Diuen que l’univers és infinit i que, a més, s’expandeix. Probablement per aquesta raó als humans ens agrada tenir referències a mà, que ens permetin construir una mena de realitat virtual a escala, per no perdre’ns en l’abisme de les eternitats astrals. El nostre cervell, ben guardat en una mena de capseta òssia, està en perpetu funcionament. El sorollet de fons que sempre sentim és produït per l’esforç del pensament, intentant estar en permanent equilibri entre l’abisme exterior i l’interior.
Per poder mantenir sempre afinada aquesta maquinària és necessari lubrificar-la constantment amb els lubricants que el fabricant ens recomana, el millor dels quals, i que es ve utilitzant des de temps antiquíssims, és la filosofia. Aquest producte permet fer girar el pensament sobre si mateix, generant allò que en diem idees i reflexions. Aquest moviment intel·lectual es produeix fins i tot en l’interior dels que miren Gran Hermano, dels que mengen sorollosament crispetes al cinema i de tots els que, malgrat els pesi, parlen en prosa.
Émile Chartier fou un professor d’institut que deixà una importantíssima obra filosòfica sota el pseudònim d’Alain. Els professors d’institut són els soldats de la infanteria del pensament que, el dia de la batalla, acaben arribant als darrers objectius i que planten la bandera del coneixement sobre el turó més alt de l’estupidesa humana. Alain, camuflat darrere de les seves ulleres, deixava anar veritats que arribaven com cops de puny a la cara dels seus alumnes i escrivia llibres que permetien als lectors mirar més enllà dels horitzons quotidians.
Alain va haver d’enfangar-se en les sangonoses trinxeres de la Primera Guerra Mundial, arribà a ser brigadier en el Tercer Regiment d’infanteria, però refusà sistemàticament qualsevol promoció a un grau superior. A causa d’una ferida hagué d’arrossegar la cama per sempre més, però la seva ment fou prou lúcida com per acompanyar-nos encara fins ara, fins i tot en les jornades de reflexió ­–com avui–, amb frases com aquesta: «Es diu que les noves generacions seran difícils de governar; així ho espero».
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…