Ves al contingut principal

Algunes coses

 Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta.
Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cosa de quatre saberuts i la secundària ha esdevingut gairebé un problema d’ordre públic.
Alguna cosa no va bé en el país de les llonganisses i les espardenyes, quan sistemàticament s’intenten justificar els nostres problemes interns amb agressions exteriors i greuges comparatius, alguna cosa no funciona quan hi ha polítics que per a obtenir uns minuts d’audiència extra als telenotícies intenten enarborar les banderes de la por, de la ignorància o del ressentiment. Alguna cosa no es fa prou bé quan els favorits en les enquestes són precisament els que s’esforcen per a no explicar el seu programa.
Alguna cosa fa pudor en la pàtria del bon cop de falç, quan la corrupció es considera dins de la normalitat inherent en els sistemes democràtics, quan es deixen de banda les idees per jugar amb les emocions i quan el sectarisme domina sistemàticament la vida política del país. Alguna cosa hauríem de començar a arreglar i ara per ara ben pocs es mostren disposats a fer-ho. Però sobretot, alguna cosa funciona realment malament quan, en el fons, pensem que vivim en el millor dels mons possibles i que això ha de durar per sempre més.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…