Ves al contingut principal

Algunes coses

 Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta.
Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cosa de quatre saberuts i la secundària ha esdevingut gairebé un problema d’ordre públic.
Alguna cosa no va bé en el país de les llonganisses i les espardenyes, quan sistemàticament s’intenten justificar els nostres problemes interns amb agressions exteriors i greuges comparatius, alguna cosa no funciona quan hi ha polítics que per a obtenir uns minuts d’audiència extra als telenotícies intenten enarborar les banderes de la por, de la ignorància o del ressentiment. Alguna cosa no es fa prou bé quan els favorits en les enquestes són precisament els que s’esforcen per a no explicar el seu programa.
Alguna cosa fa pudor en la pàtria del bon cop de falç, quan la corrupció es considera dins de la normalitat inherent en els sistemes democràtics, quan es deixen de banda les idees per jugar amb les emocions i quan el sectarisme domina sistemàticament la vida política del país. Alguna cosa hauríem de començar a arreglar i ara per ara ben pocs es mostren disposats a fer-ho. Però sobretot, alguna cosa funciona realment malament quan, en el fons, pensem que vivim en el millor dels mons possibles i que això ha de durar per sempre més.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…