Ves al contingut principal

Algunes coses

 Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta.
Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cosa de quatre saberuts i la secundària ha esdevingut gairebé un problema d’ordre públic.
Alguna cosa no va bé en el país de les llonganisses i les espardenyes, quan sistemàticament s’intenten justificar els nostres problemes interns amb agressions exteriors i greuges comparatius, alguna cosa no funciona quan hi ha polítics que per a obtenir uns minuts d’audiència extra als telenotícies intenten enarborar les banderes de la por, de la ignorància o del ressentiment. Alguna cosa no es fa prou bé quan els favorits en les enquestes són precisament els que s’esforcen per a no explicar el seu programa.
Alguna cosa fa pudor en la pàtria del bon cop de falç, quan la corrupció es considera dins de la normalitat inherent en els sistemes democràtics, quan es deixen de banda les idees per jugar amb les emocions i quan el sectarisme domina sistemàticament la vida política del país. Alguna cosa hauríem de començar a arreglar i ara per ara ben pocs es mostren disposats a fer-ho. Però sobretot, alguna cosa funciona realment malament quan, en el fons, pensem que vivim en el millor dels mons possibles i que això ha de durar per sempre més.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…