Ves al contingut principal

35 novembres

 Quan arriben aquestes dates sempre em llevo amb un somriure a la cara i un regust de felicitat a la boca, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia la mateixa edat que ara té el meu fill petit, vivia en mons interiors semblants als que ara ell habita i portava a la butxaca el germen de la rebel·lia igual que ara el porta ell.
Fou un dia assolellat i plàcid de tardor i el món m’esperava a la porta de casa per anunciar-me que el general Franco havia deixat d’existir. De cop i volta el carrer va començar a caminar sota els meus peus i en el cel els núvols prenien formes inusitades, per fi el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent que abans mai ens hauríem creuat ni una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible.
35 novembres després ens hem adonat que el futur és com una mena de pastanaga que anem perseguint sense arribar mai a empaitar-la i que la llibertat no es guanya ni es perd mai d’una sola tacada sinó que és una lluita constant. Amb el temps hem perdut part de les il·lusions que ens forjàvem en aquella època, però n’hem guanyades d’altres i ens hem fet més savis. El franquisme fou una època obscura, un llarg i fred hivern i, com en el dia de la marmota, cada dia ens llevàvem amb la mateixa cançó.
Després d’aquell dia etern, el temps va començar a córrer novament, han passat hiverns, primaveres, estius i tardors, hem transitat per camins desconeguts i hem guanyat quotes de llibertat personal i col·lectiva inimaginables fa 35 anys, però el general Franco continua enterrat sota una llosa en el seu faraònic panteó i jo encara no he après a ballar claqué per poder un dia dansar sobre la tomba del dictador. Potser ho farà el meu fill per mi, l’esperança mai no es perd.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…