Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

L’esplendor del fracàs

A Girona els dies de tardor sempre comencen o acaben amb una fredor humida que arriba fins al moll dels ossos. La gent ha anat a votar amb la roba d’hivern i ha dipositat els seus vots amb la fredor de qui encara espera dies més freds. Diuen que les campanyes electorals no serveixen per a res, però aquesta que hem viscut durant 15 dies de novembre ens ho desmenteix. CiU ha aconseguit donar la volta a un plantejament polític que semblava girar a l’entorn de la independència –un plantejament que ells mai han sostingut seriosament– per una actitud que passava per jutjar l’actuació del govern i, francament, la jugada els ha sortit tal com volien. Segons Faulkner s’ha de jutjar al novel·lista per l’esplendor dels seus fracassos. El fracàs del govern de progrés que ha tingut Catalunya en els darrers anys ha estat esplendorós i, per tant, el resultat d’aquestes eleccions, mirat des d’aquesta perspectiva era previsible. Però ara ja s’han acabat les eleccions i cal mirar endavant, hi ha probl…

Jornada de reflexions

Diuen que l’univers és infinit i que, a més, s’expandeix. Probablement per aquesta raó als humans ens agrada tenir referències a mà, que ens permetin construir una mena de realitat virtual a escala, per no perdre’ns en l’abisme de les eternitats astrals. El nostre cervell, ben guardat en una mena de capseta òssia, està en perpetu funcionament. El sorollet de fons que sempre sentim és produït per l’esforç del pensament, intentant estar en permanent equilibri entre l’abisme exterior i l’interior. Per poder mantenir sempre afinada aquesta maquinària és necessari lubrificar-la constantment amb els lubricants que el fabricant ens recomana, el millor dels quals, i que es ve utilitzant des de temps antiquíssims, és la filosofia. Aquest producte permet fer girar el pensament sobre si mateix, generant allò que en diem idees i reflexions. Aquest moviment intel·lectual es produeix fins i tot en l’interior dels que miren Gran Hermano, dels que mengen sorollosament crispetes al cinema i de tots e…

Militants del futur

Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells. Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les rest…

35 novembres

Quan arriben aquestes dates sempre em llevo amb un somriure a la cara i un regust de felicitat a la boca, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia la mateixa edat que ara té el meu fill petit, vivia en mons interiors semblants als que ara ell habita i portava a la butxaca el germen de la rebel·lia igual que ara el porta ell. Fou un dia assolellat i plàcid de tardor i el món m’esperava a la porta de casa per anunciar-me que el general Franco havia deixat d’existir. De cop i volta el carrer va començar a caminar sota els meus peus i en el cel els núvols prenien formes inusitades, per fi el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent que abans mai ens hauríem creuat ni una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible. 35 novembres després ens hem ad…

OLOT, SANTS I VOLCANS

Des del Montsacopa Olot sembla una ciutat ordenada i ho és. La llum tardoral serpeja entre els arbres esparsos que han crescut entre les roques del volcà i –en la llunyania– les muntanyes semblen grans gegants agenollats davant la grandesa del paisatge. Baixant pel camí vaig comptant les fites del Via Crucis, mentre el panorama s’enrosca sota els meus peus. Els murs del cementiri, a mà dreta, acullen escultures tristones i un monument de pedra coronat per un gran aguilot franquista. La plaça de braus ha quedat encastada definitivament en el vessant del turó, empesa per una mola de formigó i ferro rovellat. El passeig d’en Blay m’acompanya cap al nucli dur de la vila, mentre els olotins comencen a sorgir discretament de darrere les cantonades. Amagada sota un campanar cantellut, una església omple tot l’espai permès entre els carrers que la circumden i la fe dels parroquians. A la plaça Major, discreta i menuda, ja ha començat a lluir la llum del capvespre i el cel, retallat en un marc d…

Algunes coses

Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta. Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cos…

Un món de paper

Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí. De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic. Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i e…

La realitat truca a la porta

Aquest divendres començarà la campanya electoral per a elegir els nous membres del Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals són períodes de temps en el qual la realitat política del país s’accelera com en aquelles pel·lícules mudes del primer cinema, però després tot tornarà a avançar a velocitat de creuer. Els ciutadans es llevaran cada dia amb les preocupacions diàries a la butxaca, els vells continuaran mirant el cel amb recança i els joves el futur amb indiferència. Potser no haurà canviat res de substancial, perquè ningú té una vareta màgica per a solucionar una situació de crisi econòmica que ens depassa, molt més enllà de la nostra petita nació dels catallufos. La gent que treballa haurà de continuar treballant i els altres seguiran buscant feina. Els pagesos llauraran novament la terra a l’espera del bon temps, les estacions d’esquí carregaran de munició els canons de neu i els comerciants, com sempre abans d’hora, il·luminaran els aparadors amb penjolls de Nadal. Els…

Maniqueismes

La nostra societat ha adoptat lentament a través dels segles tradicions, doctrines i pensaments que van quedant com un sediment al fons del gran dipòsit que anomenem cultura. Tot aquest pòsit en principi no és bo ni dolent, sobretot quan descansa tranquil·lament al fons del fons, però el que passa és que de tant en tant hi ha turbulències, petites o grans, que fan aflorar aquestes deposicions. Un d’aquests substrats que reposa perillosament en el nostre inconscient cultural és el maniqueisme. Hi ha un capítol en la monumental novel·la de Joan Sales sobre la guerra civil –Incerta Glòria– en què s’exemplifica el que vull dir. En un moment donat, al front, un comissari polític organitza una conferència per a explicar als soldats la conveniència i la necessitat de la lluita a mort en la qual estan implicats. El comissari només té temps de dir quatre paraules i el comandant, impacient, el talla per sentenciar: “En resum: nosaltres som els bons i els altres els dolents”. Aquest comandant n…

Jo no l’espero

Aquest cap de setmana arribarà a Catalunya el representant dels prínceps de l’església catòlica, per a consagrar definitivament el dubtós llegat d’un arquitecte genial. Amb la Sagrada Família ha passat una mica el mateix que amb l’església catòlica: després de la mort del fundador els continuadors han oblidat els elements fundacionals dels evangelis i han continuat l’obra al seu aire. El Vaticà és un dels estats més antidemocràtics del món, per no dir el que més, i l’església catòlica està dominada des de fa segles pels membres d’una autocràcia fonamentalista que hauria de repugnar a la majoria dels fidels que l’aniran a rebre. Ja queden molt lluny aquells somnis de renovació que propugnava el papa Joan XXIII i els vertaders seguidors de Jesucrist farien bé en replantejar-se d’una vegada per totes l’autoritat de la teocràcia romana. Els cristians –entre els quals no m’hi compto, però amb els quals no em faria res dialogar– han de desfer-se d’aquesta llosa, si no volen quedar empast…