Ves al contingut principal

Tecnologia per un forat

 Vivim en una societat altament tecnificada, no portar un telèfon mòbil a la butxaca, o a la bossa, significa pertànyer a una espècie en fase d’extinció. Les nostres vides estan envaïdes per tota mena de productes electrònics, tants que fins i tot només ens adonem de la seva presència quan s’espatllen o quan, momentàniament, l’electricitat deixa de bategar pels circuits vitals de la casa. Al nostre voltant gairebé tot és tecnologia i res escapa al seu domini absolut.
Però aquesta tecnologia que fomentem, que ens fa ser dependents d’ella i que utilitzem constantment, no deixa de ser fràgil. Els humans, malgrat l’alta estima en què tenim la nostra intel·ligència, fabriquem productes a imatge semblança de la nostra feble naturalesa. Hi ha dissenyadors de productes tecnològics que es vanten de fabricar aparells que “fins i tot un nen pot utilitzar” i acaben per fabricar andròmines que només els nens saben utilitzar, i si canviem la paraula “nen” per “idiota”, arribarem per regla de tres a la mateixa conclusió.
Si vostès assisteixen assíduament a qualsevol acte social, sempre es trobaran amb un sistema de megafonia que no funciona adequadament, amb un projector que es nega a mostrar el que proposa el conferenciant, o un ordinador en el qual hi ha informació bàsica pel desenvolupament de l’acte i que, precisament aquell dia, fa figa. En aquests casos el panorama sol ser desolador i, qui més qui menys, desitja tornar a sistemes de comunicació menys vulnerables i de comprovada eficiència.
Ho esperem tot de la tecnologia i ho volem obtenir tot a través d’ella, però la tecnologia va a la seva i sempre ens deixa penjats en els moments més delicats. Michel Serres va dir una vegada en una entrevista a Le Monde que la ciència és el que un pare explica al seu fill, mentre que la tecnologia és el que el fill acaba explicant al seu pare, però penso que és Romain Gary, l’únic escriptor francès que ha guanyat dues vegades el premi Gouncourt, qui ho acaba resumint millor quan diu que la tecnologia “és el forat del cul de la ciència”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…