Ves al contingut principal

Redecorant l’infinit

 L’altre dia David Trueba deia en una article d’opinió a El País, que «el futur és el passat redecorat» i això és cert, sobretot en determinades visions que tenim del futur, on ens limitem a projectar-hi els anhels i les angoixes del nostre present. El resultat és sempre un futur de cartró-pedra, aquest escenari encarcarat que ha quedat plasmat en moltes pel·lícules de Ciència Ficció i que, amb el pas dels anys, l’únic que aconsegueix és arrencar de l’espectador un discret somriure.
El futur, malgrat tots els nostres esforços, continua anant a la seva i no només en el terreny de la tecnologia, que és el més vistós, sinó també en el de les idees. Però precisament en aquest cas, el pitjor que pot passar és el desencís, aquella sensació de que efectivament tot acaba essent tal com ens havíem temut que seria. No hi ha pitjor futur que aquell que és exactament tal com ens l’havíem imaginat, encara que aquest supòsit sigui igual de difícil que es complexi com el contrari.
Ara fa vint anys corria per l’Alemanya de l’Est un acudit, on es resumeix aquesta situació i on es venia a dir que el pitjor no era el fet que tot el que els havien dit els comunistes sobre el comunisme fos mentida, sinó que totes les mentides que els havien explicat sobre el capitalisme fossin veritat. El comunisme, que havia intentat planificar el futur fins al darrer detall, havia fracassat i el capitalisme que havia deixat el futur en mans de l’atzar havia triomfat.
Ara, fins i tot una gran companyia elèctrica italiana gosa interpel·lar al futur en la seva darrera campanya publicitària, acomboiada per una cançó d’Ennio Morricone interpretada per Dulce Pontes. És un anunci on s’acaba llençant aquest missatge: «El futur és un viatge a l’infinit», en aquest cas intento imaginar-me un escenari que no sigui precisament un futur redecorat pel senyor Berlusconi, vestit a la manera d’aquell heroi de Toy Story que sempre deia allò de: «Fins l’infinit i més enllà!».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…