Ves al contingut principal

Notes d’una tarda a la capital

 Em passejo pel barri gòtic de Barcelona, rodejat de gent que parla totes les llengües de l’Arca, o eren les de Babel? Veig el cartell d’una exposició que fan a Pedralbes: “La bellesa cura” i una samarreta exposada en una botiga de souvenirs: “Spanish sex instructor. First lesson free”. Un grup de nois juga a futbol davant de la façana de Sant Felip Neri, la pilota rebota contra les pedres rebentades per la metralla de dues bombes caigudes el 30 de gener de 1938.
Quatre turistes despistats fotografien l’església i als nois que xuten. El campanar de la catedral s’il·lumina amb el darrer sol de la tarda. La meva imatge es reflexa confusament en el mirall d’una botiga del carrer Avinyó. Al Palau de la Generalitat, rodejat de pintures de Torres García, puc llegir un rètol de l’artista on diu: “Lo temporal no és més que símbol”. L’ambient a la sala és de missa de tarda, però sembla ser que és la presentació d’un llibre.
Les secretàries amatents vigilen que tothom s’assegui en la cadira adequada al seu rang. A l’ambient hi flota una lleu sentor de desinfectant perfumat. El públic xiuxiueja, tot esperant pacientment el retard que el poder sempre imposa. Un senyor de melena senatorial es mou nerviosament a primera fila, però finalment arriben els protagonistes de l’acte, presidits per un honorable i mostatxut conseller amb pinta de figura política a punt de caducar.
El conseller mira de tant en tant el telèfon mòbil i després fulleja el llibre. Algú diu que Josep Irla fou “el president de la Generalitat del suro”. Al pati dels tarongers les taronges encara són verdes. L’escalinata, il·luminada per una gran llumenera de vidre, convida a sortir del Palau. Al capdamunt del Portal de l’Àngel em quedo una estona esperant un rostre entre la infinitat de rostres de la multitud. Travesso la plaça del MACBA esquivant sorollosos patinadors. En un bar, on algú ha posat una “H” davant de la paraula “original”, una noia amb una samarreta de color pistatxo recita un poema titulat “La polla de Posidó”.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…