Ves al contingut principal

Lluna plena a Cadaqués

Rosa Leveroni i Valls era una dona amb la cara rodona com una lluna plena. Va néixer en una època remota en què la lluna encara no havia estat sollada pel peu de l’home i encara impressionava amb la seva llum el fons nítid dels rius i de les rieres, una època en què el destí de les nenes de família benestant era casar-se amb un home de profit, tenir fills i viure un vida lànguida entre la cuina i la sala d’estar. Però la Rosa, gràcies a una educació moderna que la immergí en el món de les lletres, la música i els idiomes, rebé aviat la fiblada del coneixement i va beure del verí de la literatura.
Cursà estudis de bibliotecària i aprengué a estimar els llibres. A través de la veu de Carles Riba, del qual en fou deixebla, va descobrir la poesia i s’enamorà d’un historiador casat, divuit anys més gran que ella, al qual li dedicà gairebé tota la seva obra poètica. Igual que tots els que van haver de transitar per aquella època, la guerra civil significa la fi d’un somni, però ella s’enrolà en la resistència cultural i va consagrar la resta de la seva existència a rimar mots i a sembrar paraules, que havien de brotar algun dia de sota de les cendres.
Va viure durant molts estius en una barraca de Cadaqués, contemplant el mar de Portlligat, parlant amb els pescadors i navegant en una barca on només hi cabien ella i els seus somnis. Va morir un 4 d’agost de 1985 i fou enterrada entre la blancor tramuntanal d’aquell poble de l’Alt Empordà. Un premi de poesia al seu nom ha conservat viva la seva memòria, una escultura d’Emilia Xargay la perpetua en una plaça, però els seus versos van quedar oblidats durant massa temps en llibres que no es reeditaven.
Aquest any, en què celebrem el centenari del naixement de Rosa Leveroni, un cúmul de coincidències i de forces astrals han empès a publicar una antologia de la seva obra, que porta per títol La poesia essencial, i un volum amb la seva obra poètica completa. Avui a Cadaqués es presenten aquests llibres i se celebra amb diversos actes el seu centenari. Quan arribi, de fosc, pel capvespre, la seva imatge surarà damunt l’aigua quieta, com una nova lluna, i brillarà per sempre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…