Ves al contingut principal

Lluna plena a Cadaqués

Rosa Leveroni i Valls era una dona amb la cara rodona com una lluna plena. Va néixer en una època remota en què la lluna encara no havia estat sollada pel peu de l’home i encara impressionava amb la seva llum el fons nítid dels rius i de les rieres, una època en què el destí de les nenes de família benestant era casar-se amb un home de profit, tenir fills i viure un vida lànguida entre la cuina i la sala d’estar. Però la Rosa, gràcies a una educació moderna que la immergí en el món de les lletres, la música i els idiomes, rebé aviat la fiblada del coneixement i va beure del verí de la literatura.
Cursà estudis de bibliotecària i aprengué a estimar els llibres. A través de la veu de Carles Riba, del qual en fou deixebla, va descobrir la poesia i s’enamorà d’un historiador casat, divuit anys més gran que ella, al qual li dedicà gairebé tota la seva obra poètica. Igual que tots els que van haver de transitar per aquella època, la guerra civil significa la fi d’un somni, però ella s’enrolà en la resistència cultural i va consagrar la resta de la seva existència a rimar mots i a sembrar paraules, que havien de brotar algun dia de sota de les cendres.
Va viure durant molts estius en una barraca de Cadaqués, contemplant el mar de Portlligat, parlant amb els pescadors i navegant en una barca on només hi cabien ella i els seus somnis. Va morir un 4 d’agost de 1985 i fou enterrada entre la blancor tramuntanal d’aquell poble de l’Alt Empordà. Un premi de poesia al seu nom ha conservat viva la seva memòria, una escultura d’Emilia Xargay la perpetua en una plaça, però els seus versos van quedar oblidats durant massa temps en llibres que no es reeditaven.
Aquest any, en què celebrem el centenari del naixement de Rosa Leveroni, un cúmul de coincidències i de forces astrals han empès a publicar una antologia de la seva obra, que porta per títol La poesia essencial, i un volum amb la seva obra poètica completa. Avui a Cadaqués es presenten aquests llibres i se celebra amb diversos actes el seu centenari. Quan arribi, de fosc, pel capvespre, la seva imatge surarà damunt l’aigua quieta, com una nova lluna, i brillarà per sempre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…