Ves al contingut principal

El pitjor dia de Girona


En una època en què els soldats lluïen plomatges i casaques de colors i molt abans que existissin els trens i les fotografies, Girona fou una ciutat assetjada. Darrere dels seus murs els gironins van resistir tres envestides de l’exèrcit més poderós del seu temps, la sang i la destrucció van córrer pels carrers i la fam acabà per consumir als darrers resistents. La ciutat va haver de pagar a un preu molt alt el cost d’una glòria efímera.
La Guerra del Francès, com totes les guerres, fou injusta i dolorosa, però durant molts anys la ciutat va exhibir les seves ferides com un monument erigit als seus defensors i en els seus blasons s’hi va gravar un lema que repetia per tres vegades la seva suposada immortalitat. Els poetes cantaven la gesta dels gironins i la gent ho repetia pels carrers amb la seguretat cega dels que es volen creure qualsevol mena de mentides. Els herois i les heroïnes dels setges eren models a seguir i el seu record es perpetuava generació rere generació.
Ramon Martí Alsina va pintar en una gran tela el que se suposa que fou “El gran dia de Girona”, o sigui, la victòria momentània dels gironins contra un invasor que acabaria guanyant de totes maneres i que no era pitjor que el que ja feia temps que sollava amb la seva petja castellana el nostre petit i malaurat país. Girona i Espanya van viure anys de decadència i França, malgrat la derrota de Napoleó, visqué encara un segle de gran brillantor.
Aquell dia que va voler immortalitzar Martí Alsina i que des d’avui mateix lluirà en la sala d’actes de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’ha de veure com el que fou: el pitjor dia de Girona, i si alguna cosa s’ha de despendre de la seva contemplació, més enllà de consideracions estètiques o del pur estudi del seu estil o de l’època en què fou concebut, “El gran dia de Girona” ens ha de recordar que no hi ha mai cap mena de glòria que valgui el sacrifici de tantes vides.

6 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…