Ves al contingut principal

Segadors de setembre

 Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme.
Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència.
No va ser fins a l’any 1976, en què les forces polítiques democràtiques van decidir tirar pel dret i sortir al carrer a reclamar el restabliment de les llibertats i de l’autonomia de Catalunya. Aquell diumenge a Girona ens vam reunir, al Camp de Mart de la Devesa, escassament un parell de milers de ciutadans. Aquell acte va ser la primera manifestació pacífica a la ciutat en un espai públic després de 40 anys.
Alguns dels protagonistes d’aquella jornada ja han desaparegut: Francesc Ferrer, Just Casero, Dolors Laffitte, Josep Paulí... El temps passa inexorablement, però els somnis i els anhels queden i avui totes les forces polítiques de Girona, amb exclusió dels que encara són hereus directes del franquisme, tornaran a manifestar-se reclamant en essència el mateix que es reclamava 34 anys enrere. Per sobre de qualsevol altre consideració, podem assegurar que el nostre país continuarà essent el que és mentre hi hagi gent disposada a sortir al carrer, amb esperit de segador, en un onze de setembre.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…