Ves al contingut principal

Segadors de setembre

 Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme.
Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència.
No va ser fins a l’any 1976, en què les forces polítiques democràtiques van decidir tirar pel dret i sortir al carrer a reclamar el restabliment de les llibertats i de l’autonomia de Catalunya. Aquell diumenge a Girona ens vam reunir, al Camp de Mart de la Devesa, escassament un parell de milers de ciutadans. Aquell acte va ser la primera manifestació pacífica a la ciutat en un espai públic després de 40 anys.
Alguns dels protagonistes d’aquella jornada ja han desaparegut: Francesc Ferrer, Just Casero, Dolors Laffitte, Josep Paulí... El temps passa inexorablement, però els somnis i els anhels queden i avui totes les forces polítiques de Girona, amb exclusió dels que encara són hereus directes del franquisme, tornaran a manifestar-se reclamant en essència el mateix que es reclamava 34 anys enrere. Per sobre de qualsevol altre consideració, podem assegurar que el nostre país continuarà essent el que és mentre hi hagi gent disposada a sortir al carrer, amb esperit de segador, en un onze de setembre.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…