Ves al contingut principal

Oh setembre!

 Setembre és el mes que inicia la davallada inexorable dels dies cap a la foscor, però també és el moment de donar corda als rellotges. En el cor de les magranes comença a néixer una esperança rubiginosa i els ocells sense pàtria giren la mirada cap al sud. Els camins es posen a rodar inesperadament sota els nostres peus i els carrers de les ciutats ens acullen de nou amb una estranya sol·licitud. Com sempre el món continua girant, però setembre espera que nosaltres empenyem amb força.
De cop i volta alcem la vista i en l’horitzó de les nostres vides apareix la paraula “futur” dibuixada sobre els núvols i entre les fulles dels arbres que comencen a voleiar sense destí conegut. El futur, que durant l’estiu va passejar-se de puntetes sobre les roques com una sargantana cuallarga, ara es desperta esperitat i comença a retorçar impunement els fils del nostre destí. Els diaris es carreguen de tinta per poder omplir novament les seves pàgines amb les notícies que fabrica el món.
Setembre ens espera amb els braços oberts, amb banderes al vent, amb records de derrotes i un deix ranci de marededéus trobades; s’inicia sota el signe de la verge i acaba amb el de les balances i, curiosament, el primer dia del mes sempre coincideix amb el mateix dia de la setmana que el mes de desembre. Sobre els camps de la verema el vent escampa una llum daurada que sembla sorgir del ventre de la terra i les figueres vinclen les branques oferint els seus fruits carnosos.
Setembre de llums i ombres, de càntics i de silencis, el mar encara conserva l’escalfor de tots els sols de l’estiu, la terra està parint les seves criatures més audaces i el cel es prepara per acollir les primeres frescors de la tardor. Vindran temps millors o pitjors però sempre tornarà setembre i ens sentirem feliços de sentir novament, a la punta dels dits, el tacte finíssim dels fils de la vida i sentir també que en el cor encara bategui el mecanisme delicat de l’esperit del temps.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…