Ves al contingut principal

Labordeta

 En primer lloc, per ordre d’aparició en la meva memòria, recordo la seva veu. Una veu i una guitarra, girant interminablement en la cinta del meu casset. Eren cançons que parlaven d’una terra adusta, del passat, del present i del futur. José Antonio Labordeta cantava amb aquell castellà esculpit directament en la pedra, en el terrós, amb una llengua forjada amb les paraules justes, però que et baixaven coll avall, com un aiguardent d’alta graduació.
El recordo també sota un gran cartell on posava “Cantem la llibertat” a l’antic pavelló de la Devesa de Girona. Aquell dia va cantar el seu Canto a la libertad i ens va fer sentir feliços a tots plegats. En aquella tan remota època ens podíem encara sentir units, espanyols i catalans, sota un mateix himne, el de Labordeta, i sota una bandera, la republicana. Em pregunto perquè ara no és així, o, potser només m’ho sembla i realment encara hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen.
Si realment hi ha coses que ens uneixen, una d’elles serà sempre el record de José Antonio Labordeta, el seu cant i les seves paraules de combat, contra el feixisme dels nostàlgics del franquisme i contra el populisme, la demagògia, la xenofòbia i la podridura de l’aznarisme. Labordeta serà sempre himne i bandera, veu i argument, poesia i veritat. I si hi ha coses que ens separen seran les que separen als “caballeros mutilados del bando vencedor” dels “putos cojos de los vencidos”.
Sempre ens quedarà Labordeta, girant en un polsosa cinta de casset del cotxe, en el vinil ratllat dels germans grans, en el CD que ens va regalar el diari o en l’iPod dels nostres fills. Restarem orfes d’idees i d’esperances, però sempre continuarem escoltant la seva veu quan passem rodant pel paisatge dels Monegros o a la vora dels camps de blat de Siétamo. Alçant la mirada, el puny i la veu, sempre ens quedarà Labordeta: “como un hombre sin más”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…