Ves al contingut principal

Ja n’hi ha prou de “vagues generals”

 Avui és dia de vaga general, demà tot seguirà igual. Abans les vagues es convocaven per intentar canviar les coses, per forçar la realitat i conduir-la pels camins on se suposava que hi confluïen els camins de la justícia i la llibertat. Avui en dia això ja no és així, les vagues es convoquen només per mesurar la força dels sindicats, uns sindicats que ja no representen al conjunt dels treballadors sinó simplement als que mantenen llocs de treballs sòlids, en empreses on es poden permetre el luxe de fer vaga.
La història és així, avança lentament però amb la força d’una glacera. El món ja no és com se l’imaginaven els sindicalistes de fa cent anys, els treballadors ja no són aquells senyors bigotuts que caminaven amb la jaqueta penjada de l’esquena i amb la mirada fixada cap al futur. Ara, qui més qui menys, té el seu automòbil amb pintura metal·litzada, el seu pis amb hipoteca a trenta anys i se’n va de vacances a països exòtics, on els treballadors tenen menys drets que els seus besavis bigotuts.
I els empresaris? Són encara aquells senyors amb barret de copa? De tot n’hi ha, uns es poden permetre luxes asiàtics, però molts altres per no tenir no tenen millor cotxe, ni millor pis, ni millors vacances que alguns dels que avui faran vaga. Però tot i així els sindicats s’entesten en pensar que res no ha canviat, que cent anys no són res, que l’arribada de l’home a la lluna és una invenció de la CIA i la caiguda del mur de Berlín una mentida de la propaganda capitalista.
La vaga, com a eina de lluita en el seu lloc de treball, és un dret inalienable dels treballadors, no seré pas jo qui ho posi en dubte, però el concepte de “vaga general” avui en dia no té cap sentit, a menys es vulgui fer una “vaga general revolucionària”, que això ja serien fulles d’un altre paner. Si els sindicats volen seguir essent part del sistema hauran de renunciar a aquest tipus de vagues que no porten a enlloc i que només serveixen per exactament tot el contrari del que pretenen.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…