Ves al contingut principal

Ja n’hi ha prou de “vagues generals”

 Avui és dia de vaga general, demà tot seguirà igual. Abans les vagues es convocaven per intentar canviar les coses, per forçar la realitat i conduir-la pels camins on se suposava que hi confluïen els camins de la justícia i la llibertat. Avui en dia això ja no és així, les vagues es convoquen només per mesurar la força dels sindicats, uns sindicats que ja no representen al conjunt dels treballadors sinó simplement als que mantenen llocs de treballs sòlids, en empreses on es poden permetre el luxe de fer vaga.
La història és així, avança lentament però amb la força d’una glacera. El món ja no és com se l’imaginaven els sindicalistes de fa cent anys, els treballadors ja no són aquells senyors bigotuts que caminaven amb la jaqueta penjada de l’esquena i amb la mirada fixada cap al futur. Ara, qui més qui menys, té el seu automòbil amb pintura metal·litzada, el seu pis amb hipoteca a trenta anys i se’n va de vacances a països exòtics, on els treballadors tenen menys drets que els seus besavis bigotuts.
I els empresaris? Són encara aquells senyors amb barret de copa? De tot n’hi ha, uns es poden permetre luxes asiàtics, però molts altres per no tenir no tenen millor cotxe, ni millor pis, ni millors vacances que alguns dels que avui faran vaga. Però tot i així els sindicats s’entesten en pensar que res no ha canviat, que cent anys no són res, que l’arribada de l’home a la lluna és una invenció de la CIA i la caiguda del mur de Berlín una mentida de la propaganda capitalista.
La vaga, com a eina de lluita en el seu lloc de treball, és un dret inalienable dels treballadors, no seré pas jo qui ho posi en dubte, però el concepte de “vaga general” avui en dia no té cap sentit, a menys es vulgui fer una “vaga general revolucionària”, que això ja serien fulles d’un altre paner. Si els sindicats volen seguir essent part del sistema hauran de renunciar a aquest tipus de vagues que no porten a enlloc i que només serveixen per exactament tot el contrari del que pretenen.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…