Ves al contingut principal

El saben aquell...

 Els humans generalment anem per la vida completament desorientats, ja fa temps que hem perdut el rumb i les referències. Necessitem anar deixant molletes de pa pel camí, per no perdre’ns en el laberint de la vida. Posem nom a les coses i als llocs, anomenem “ocells” als ocells i “arbres” als arbres, i a vegades fins i tot arribem a concretar més i diem “pardals” als pardals i “alzines sureres” a les alzines sureres. Necessitem etiquetar-ho tot per a recordar i si no ho féssim d’aquesta manera segurament encara ens rebolcaríem com animals porucs en alguna cova humida.
Necessitem referències i necessitem fixar-les d’alguna manera, perquè si alguna cosa hem après amb els anys és a no refiar-nos de la nostra limitada capacitat de memòria. Per aquesta raó hem inventat l’escriptura, els diccionaris i els rètols. Hem posat nom a les coses i a les persones, però també als llocs. Cada carrer, cada cruïlla, porta un nom. Poden ser referències només simbòliques –com carrer del pardal o carrer de l’alzina surera–, però a vegades també hi posem noms propis.
Els ajuntaments no els adjudiquen a la babalà, ho fan amb cura, perquè se suposa que és un honor dedicar un carrer, o una plaça, o una biblioteca a un personatge del poble. El problema sorgeix amb el temps, perquè la falta de memòria dels humans és proverbial i al cap d’uns anys ja ningú recorda, no ja perquè es va decidir posar un nom i no un altre, sinó ni tan sols qui era el carallot de veí benemèrit que ostenta el seu nom amb totes les lletres del caretell.
En el cas de les biblioteques i dels centres d’ensenyament el problema s’agreuja, perquè de carrers n’hi ha molts i un pot comprendre que a cada cantonada no s’hi pot posar una placa molt detallada, però hauria de ser norma d’obligat compliment acompanyar el nom del centre o de la biblioteca en qüestió amb una explicació breu –no fos cas que algú encara es queixés d’haver de llegir massa– dels mèrits contrets per l’agraciat, i aviat oblidat, conciutadà. L’alternativa, molt més prosaica, seria fer com en aquell acudit de l’Eugenio i posar-hi un número...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…