Ves al contingut principal

El pont del Dimoni

 Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra.
Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter.
Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’escola i cap el camp dels Maristes, l’únic indret del barri on es podia practicar algun esport amb una pilota. Sota el pont hi passava un fil d’aigua de color vacil·lant, que els dies de pluja envermellia i s’omplia perillosament fins a vessar, i també hi dormien històries i llegendes de tota mena, alimentades pel respecte que produeixen sovint les pedres antigues.
Ara sembla que l’ajuntament de Girona, després de la insistència d’un grup d’eugeniencs irreductibles, ha contemplat la possibilitat de tornar a muntar les pedres del pont en un indret molt proper a l’original. El resultat d’aquest muntatge segurament serà dubtós, perquè sembla ser que només queden les peces que conformaven l’arc del pont, tot i així l’esforç haurà valgut la pena, perquè la memòria de la gent no només descansa dificultosament entre les estressades neurones de cadascú, sinó també entre els objectes quotidians i la sola contemplació d’aquest pont ens farà reviure una època en què els ponts eren símbol de civilització.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…