Ves al contingut principal

El pont del Dimoni

 Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra.
Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter.
Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’escola i cap el camp dels Maristes, l’únic indret del barri on es podia practicar algun esport amb una pilota. Sota el pont hi passava un fil d’aigua de color vacil·lant, que els dies de pluja envermellia i s’omplia perillosament fins a vessar, i també hi dormien històries i llegendes de tota mena, alimentades pel respecte que produeixen sovint les pedres antigues.
Ara sembla que l’ajuntament de Girona, després de la insistència d’un grup d’eugeniencs irreductibles, ha contemplat la possibilitat de tornar a muntar les pedres del pont en un indret molt proper a l’original. El resultat d’aquest muntatge segurament serà dubtós, perquè sembla ser que només queden les peces que conformaven l’arc del pont, tot i així l’esforç haurà valgut la pena, perquè la memòria de la gent no només descansa dificultosament entre les estressades neurones de cadascú, sinó també entre els objectes quotidians i la sola contemplació d’aquest pont ens farà reviure una època en què els ponts eren símbol de civilització.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…