Ves al contingut principal

Arcs, campanars i pals de paller

 Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient.
Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura.
La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, sobrepassats de llarg per una realitat entestada en fer-los la punyeta. Uns van caure pel seu propi pes ja d’entrada, altres van ser engolits per forats negres on mai més ningú ha gosat dirigir la mirada i alguns han anat aterrant lentament fins el darrer alè. Tal és el cas de l’Arc de Berà, una iniciativa benemèrita, creada per a poder distribuir els llibres que alegrement les editorials catalanes anaven publicant en la llengua del mestre Fabra.
Amb el temps algunes d’aquestes editorials, engreixades per l’èxit, van abandonar l’aixopluc de l’arc, i la distribuïdora va haver de carretejar un nombre creixent de títols d’editorials de segona fila, o de tercera. Les llibreries que en el seu moment obriren les portes animades per aquest esperit, el van anar perdent, pel camí de la prosperitat o de la decadència i l’Arc de Berà finalment s’ha ensorrat. Ara les editorials es veuran obligades a assajar nous models de distribució, fins que arribi una altra cruïlla, ja sigui la del llibre digital o la del canvi definitiu de llengua per una de més rentable.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…