Ves al contingut principal

Arcs, campanars i pals de paller

 Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient.
Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura.
La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, sobrepassats de llarg per una realitat entestada en fer-los la punyeta. Uns van caure pel seu propi pes ja d’entrada, altres van ser engolits per forats negres on mai més ningú ha gosat dirigir la mirada i alguns han anat aterrant lentament fins el darrer alè. Tal és el cas de l’Arc de Berà, una iniciativa benemèrita, creada per a poder distribuir els llibres que alegrement les editorials catalanes anaven publicant en la llengua del mestre Fabra.
Amb el temps algunes d’aquestes editorials, engreixades per l’èxit, van abandonar l’aixopluc de l’arc, i la distribuïdora va haver de carretejar un nombre creixent de títols d’editorials de segona fila, o de tercera. Les llibreries que en el seu moment obriren les portes animades per aquest esperit, el van anar perdent, pel camí de la prosperitat o de la decadència i l’Arc de Berà finalment s’ha ensorrat. Ara les editorials es veuran obligades a assajar nous models de distribució, fins que arribi una altra cruïlla, ja sigui la del llibre digital o la del canvi definitiu de llengua per una de més rentable.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…