Ves al contingut principal

Arcs, campanars i pals de paller

 Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient.
Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura.
La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, sobrepassats de llarg per una realitat entestada en fer-los la punyeta. Uns van caure pel seu propi pes ja d’entrada, altres van ser engolits per forats negres on mai més ningú ha gosat dirigir la mirada i alguns han anat aterrant lentament fins el darrer alè. Tal és el cas de l’Arc de Berà, una iniciativa benemèrita, creada per a poder distribuir els llibres que alegrement les editorials catalanes anaven publicant en la llengua del mestre Fabra.
Amb el temps algunes d’aquestes editorials, engreixades per l’èxit, van abandonar l’aixopluc de l’arc, i la distribuïdora va haver de carretejar un nombre creixent de títols d’editorials de segona fila, o de tercera. Les llibreries que en el seu moment obriren les portes animades per aquest esperit, el van anar perdent, pel camí de la prosperitat o de la decadència i l’Arc de Berà finalment s’ha ensorrat. Ara les editorials es veuran obligades a assajar nous models de distribució, fins que arribi una altra cruïlla, ja sigui la del llibre digital o la del canvi definitiu de llengua per una de més rentable.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…