Ves al contingut principal

Swazilàndia


 Tot i que en el sistema solar hi ha planetes més voluminosos, la terra és suficientment gran com per a perdre-t’hi. Fa més de 100 anys Jules Verne va fer donar als seus personatges la volta al món en vuitanta dies, actualment és probable que amb tot això dels controladors aeris i les maletes que es perden en els aeroports hi passaríem més dos mesos, això si no ens segresten un grup de barbuts, o un desastre natural ens deixa penjats en algun racó del tercer món.
Swazilàndia és un d’aquells països remots del qual n’hem sentit parlar alguna vegada, però que difícilment ubiquem en el mapa. Es tracta d’un regne de contorns arrodonits, situat entre Sudàfrica i Moçambic. El sobirà de Swazilàndia és el rei Msuati III, un monarca absolutista que no creu en la democràcia perquè diu que és massa cara, tot i que amb la seva fortuna personal de més de 100 milions de dòlars podria costejar-se’n una per a ell tot sol.
Aquest país, ja sigui per ser petit, per ser remot, o per ambdues coses alhora no és habitualment notícia en els diaris. El 30% dels súbdits del rei Msuati estan infectats pel virus de la Sida i la seva esperança de vida és de 48 anys. Malgrat tot, Msuati es permet el luxe d’estar casat amb 13 dones i tenir fills amb totes elles, la qual cosa, evidentment, li porta prou feina com per pensar en la democràcia i el benestar dels swazilandesos, que han de buscar-se la vida com poden.
Però un rei, per molt absolut que sigui, sempre té qui li porti la contrària. És el cas de la seva dona número 12, la reina Mswati Nothando Dube, que pel que es veu fugia de nits disfressada de militar, per veure’s d’amagatotis amb el ministre de justícia Ndmiso Mamba, en un hotel de la capital. Els diaris de Swazilàndia s’han limitat a informar del cessament del ministre Mamba i el rei haurà de fer un càsting per trobar una nova reina. Pobra Swazilàndia, la terra és massa gran per a pensar en desgràcies tan petites.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…