Ves al contingut principal

Swazilàndia


 Tot i que en el sistema solar hi ha planetes més voluminosos, la terra és suficientment gran com per a perdre-t’hi. Fa més de 100 anys Jules Verne va fer donar als seus personatges la volta al món en vuitanta dies, actualment és probable que amb tot això dels controladors aeris i les maletes que es perden en els aeroports hi passaríem més dos mesos, això si no ens segresten un grup de barbuts, o un desastre natural ens deixa penjats en algun racó del tercer món.
Swazilàndia és un d’aquells països remots del qual n’hem sentit parlar alguna vegada, però que difícilment ubiquem en el mapa. Es tracta d’un regne de contorns arrodonits, situat entre Sudàfrica i Moçambic. El sobirà de Swazilàndia és el rei Msuati III, un monarca absolutista que no creu en la democràcia perquè diu que és massa cara, tot i que amb la seva fortuna personal de més de 100 milions de dòlars podria costejar-se’n una per a ell tot sol.
Aquest país, ja sigui per ser petit, per ser remot, o per ambdues coses alhora no és habitualment notícia en els diaris. El 30% dels súbdits del rei Msuati estan infectats pel virus de la Sida i la seva esperança de vida és de 48 anys. Malgrat tot, Msuati es permet el luxe d’estar casat amb 13 dones i tenir fills amb totes elles, la qual cosa, evidentment, li porta prou feina com per pensar en la democràcia i el benestar dels swazilandesos, que han de buscar-se la vida com poden.
Però un rei, per molt absolut que sigui, sempre té qui li porti la contrària. És el cas de la seva dona número 12, la reina Mswati Nothando Dube, que pel que es veu fugia de nits disfressada de militar, per veure’s d’amagatotis amb el ministre de justícia Ndmiso Mamba, en un hotel de la capital. Els diaris de Swazilàndia s’han limitat a informar del cessament del ministre Mamba i el rei haurà de fer un càsting per trobar una nova reina. Pobra Swazilàndia, la terra és massa gran per a pensar en desgràcies tan petites.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…