Ves al contingut principal

Swazilàndia


 Tot i que en el sistema solar hi ha planetes més voluminosos, la terra és suficientment gran com per a perdre-t’hi. Fa més de 100 anys Jules Verne va fer donar als seus personatges la volta al món en vuitanta dies, actualment és probable que amb tot això dels controladors aeris i les maletes que es perden en els aeroports hi passaríem més dos mesos, això si no ens segresten un grup de barbuts, o un desastre natural ens deixa penjats en algun racó del tercer món.
Swazilàndia és un d’aquells països remots del qual n’hem sentit parlar alguna vegada, però que difícilment ubiquem en el mapa. Es tracta d’un regne de contorns arrodonits, situat entre Sudàfrica i Moçambic. El sobirà de Swazilàndia és el rei Msuati III, un monarca absolutista que no creu en la democràcia perquè diu que és massa cara, tot i que amb la seva fortuna personal de més de 100 milions de dòlars podria costejar-se’n una per a ell tot sol.
Aquest país, ja sigui per ser petit, per ser remot, o per ambdues coses alhora no és habitualment notícia en els diaris. El 30% dels súbdits del rei Msuati estan infectats pel virus de la Sida i la seva esperança de vida és de 48 anys. Malgrat tot, Msuati es permet el luxe d’estar casat amb 13 dones i tenir fills amb totes elles, la qual cosa, evidentment, li porta prou feina com per pensar en la democràcia i el benestar dels swazilandesos, que han de buscar-se la vida com poden.
Però un rei, per molt absolut que sigui, sempre té qui li porti la contrària. És el cas de la seva dona número 12, la reina Mswati Nothando Dube, que pel que es veu fugia de nits disfressada de militar, per veure’s d’amagatotis amb el ministre de justícia Ndmiso Mamba, en un hotel de la capital. Els diaris de Swazilàndia s’han limitat a informar del cessament del ministre Mamba i el rei haurà de fer un càsting per trobar una nova reina. Pobra Swazilàndia, la terra és massa gran per a pensar en desgràcies tan petites.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…