Ves al contingut principal

Risc i responsabilitat

 Vivim en una societat que no sempre sap assumir els seus riscos. Ens hem acomodat en una situació en la que ens pensem que hem de tenir sempre les espatlles cobertes per l’Estat. Sembla com si tothom hagi abdicat definitivament de totes les responsabilitats individuals. La salut, l’educació dels fills, la cura de la gent gran... tot ho hem traspassat a les institucions, les quals se suposa que han de vetllar per tot això a canvi dels nostres impostos, uns impostos que, per altra banda, s’intenta que siguin els més baixos possible.
I això és així, i pot ser així, i està bé que així sigui, però fins a cert punt. Tot té un límit. L’estat del benestar és una conquesta irrenunciable, però hem de ser conscients que, com totes les conquestes, s’han de saber conservar i preservar. Tot té un preu i el preu d’aquestes contraprestacions que ens ofereix l’Estat és car i cada vegada ho serà més. Però també hem de tenir clara una qüestió i és que no només hem d’aportar-hi la nostra part en forma d’impostos, a més també se suposa que hem de ser responsables.
La responsabilitat, més enllà de l’individual, ha de ser també una actitud col·lectiva, és el preu que hem de pagar per ser lliures. L’Estat no pot, ni podrà mai, posar al nostre costat un policia, un metge i un bomber permanentment disposats a treure’ns les castanyes del foc, sobretot quan decidim anar a buscar castanyes al capdamunt d’una muntanya difícilment accessible o en un país del tercer món, on de castanyes n’hi ha moltes però d’Estat n’hi ha molt poc.
El turisme, l’esport, la solidaritat... són coses que estan molt bé, però s’han de practicar sempre des de la responsabilitat. No podem viatjar a països buscant l’exotisme i esperar tenir allà els mateixos serveis, i fins i tot els mateixos drets, que gaudim aquí, no podem practicar segons quins esports de risc i esperar que en cas d’accident es mobilitzin tots els recursos per venir-nos a assistir i tampoc podem exercir una benintencionada solidaritat sense tenir molt clar a quins riscos ens exposem.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…