Ves al contingut principal

Pedanteries

 Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina.
Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint.
Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sorgeix de les entranyes de l’ordinador i que acaba publicada al diari. A vegades les paraules prenen vida i acaben confegint un article diferent del que t’havies proposat. Però suposo que si el resultat no fos l’esperat pel diari, el director ja m’hauria insinuat alguna vegada que deixés d’enviar-los les meves col·laboracions.
La qüestió és que finalment, quan ja t’havies pensat que ningú llegia els teus articles, sempre t’acaben arribant veus que et fan pensar que sí, que realment hi ha algú a l’altre costat. Generalment són veus llunyanes que sonen com un xiuxiueig suau i que et diuen allò que pensen de tu, perquè tu no ets res, només un miratge que es belluga a l’altre costat del mirall.
Algú li ha dit a algú, que algú, després de llegir un meu article, ha arribat a la conclusió que era una pedant. Pobre de mi. El primer que he fet és anar de dret a consultar el diccionari perquè la cosa d’entrada no pintava bé. Pedaliàcies, pedallàs, pedani... pedant! “Caminant, soldat de peu. Que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no”. Home, no està malament, de fet m’hi veig en la definició. Quan vulgui el director del diari pot canviar l’encapçalament de la meva columna de “Barretades” a “Pedanteries”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…