Ves al contingut principal

Pedanteries

 Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina.
Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint.
Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sorgeix de les entranyes de l’ordinador i que acaba publicada al diari. A vegades les paraules prenen vida i acaben confegint un article diferent del que t’havies proposat. Però suposo que si el resultat no fos l’esperat pel diari, el director ja m’hauria insinuat alguna vegada que deixés d’enviar-los les meves col·laboracions.
La qüestió és que finalment, quan ja t’havies pensat que ningú llegia els teus articles, sempre t’acaben arribant veus que et fan pensar que sí, que realment hi ha algú a l’altre costat. Generalment són veus llunyanes que sonen com un xiuxiueig suau i que et diuen allò que pensen de tu, perquè tu no ets res, només un miratge que es belluga a l’altre costat del mirall.
Algú li ha dit a algú, que algú, després de llegir un meu article, ha arribat a la conclusió que era una pedant. Pobre de mi. El primer que he fet és anar de dret a consultar el diccionari perquè la cosa d’entrada no pintava bé. Pedaliàcies, pedallàs, pedani... pedant! “Caminant, soldat de peu. Que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no”. Home, no està malament, de fet m’hi veig en la definició. Quan vulgui el director del diari pot canviar l’encapçalament de la meva columna de “Barretades” a “Pedanteries”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…