Ves al contingut principal

Pedanteries

 Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina.
Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint.
Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sorgeix de les entranyes de l’ordinador i que acaba publicada al diari. A vegades les paraules prenen vida i acaben confegint un article diferent del que t’havies proposat. Però suposo que si el resultat no fos l’esperat pel diari, el director ja m’hauria insinuat alguna vegada que deixés d’enviar-los les meves col·laboracions.
La qüestió és que finalment, quan ja t’havies pensat que ningú llegia els teus articles, sempre t’acaben arribant veus que et fan pensar que sí, que realment hi ha algú a l’altre costat. Generalment són veus llunyanes que sonen com un xiuxiueig suau i que et diuen allò que pensen de tu, perquè tu no ets res, només un miratge que es belluga a l’altre costat del mirall.
Algú li ha dit a algú, que algú, després de llegir un meu article, ha arribat a la conclusió que era una pedant. Pobre de mi. El primer que he fet és anar de dret a consultar el diccionari perquè la cosa d’entrada no pintava bé. Pedaliàcies, pedallàs, pedani... pedant! “Caminant, soldat de peu. Que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no”. Home, no està malament, de fet m’hi veig en la definició. Quan vulgui el director del diari pot canviar l’encapçalament de la meva columna de “Barretades” a “Pedanteries”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…