Ves al contingut principal

La pedra filosofal

 Els economistes són gent estranya, estudien una carrera per poder esbrinar més o menys el mateix que intentaven descobrir els àugurs de l’antiga Roma en les entranyes dels animals, o els alquimistes de l’edat mitjana que buscaven la manera de convertir el plom en or. A partir de les dades que aporten quatre becaris despistats que treballen a hores lliures per a les empreses de demoscòpia, els economistes elaboren unes teories que els polítics i els financers es creuen com si fos el dogma de la santíssima trinitat.
A partir d’aquest escenari ens trobem que la situació econòmica és dual, o sigui, hi ha la situació econòmica teòrica, la que sorgeix d’aquests anàlisis i la real, la que percebem la resta dels mortals. Com a resultat de tot això, en un mostreig d’aquests que publiquen regularment els diaris, veiem que mentre un 84% de la població creu que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta, només un 15% creu que és bona. En canvi, a resultes d’una altra pregunta, el 68% d’aquests mateixos enquestats creu que la seva situació personal és francament bona.
Sense haver fet la carrera d’economista m’he permès la llibertat de fer sumes i restes i em queda a les mans un 43% dels meus conciutadans que, o bé s’equivoquen i la situació econòmica no deu ser tan dolenta, o bé menteixen, o, el que és més probable, està influenciada pels mitjans de comunicació que ens bombardegen constantment amb amb aquesta mena de dades. Amb això no vull dir que la situació econòmica sigui bona, vull dir que no deu ser tan dolenta.
Per poca memòria històrica que tinguem, veurem que de fet estem molt millor que fa vint anys, el que passa és que durant uns anys ens hem cregut més rics del que realment érem perquè una sèrie d’economistes havien elaborat unes teories que van fer pensar als polítics i als financers que podíem viure amb els diners que ens deixàvem els uns als altres indefinidament. Ens imaginàvem que havíem descobert la pedra filosofal i ara, després de comprovar novament que això era impossible, ens ha entrat una depressió de cavall.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…