Ves al contingut principal

La nit de sant Llorenç

 Com un gat perdut en un univers vell i gastat, el cometa 109P/Swift-Tuttle descriu una òrbita al voltant del sol que dura gairebé un segle i mig. Però cada any, durant uns dies, la terra trepitja la seva cua i, en fer-ho, les partícules de pols que passen s’encenen formant fantàstiques traces en el cel d’agost. D’aquesta pluja d’estels se’n diu Les Perseides i el seu apogeu coincideix amb la nit de sant Llorenç, una nit en la qual els gats amaguen la cua entre les cames.
En el passat els nostres pobles i ciutats, de nit, estaven coberts d’un estol d’estrelles que brillaven sobre un fons negre com el sutge. Eren fites d’eternitat que sorgien quan el sol, cansat de lluir sobre els camps, s’amagava entre les muntanyes. Aleshores la gent aprofitava per treure les cadires a la porta de les cases, comptaven els estels i xerraven de les seves coses, fins que el bronze de les campanes els avisava de l’imminent arribada de la mitjanit.
Però un dia van decidir omplir els carrers amb milers de fanals i els menjadors s’il·luminaren amb la llum atordidora dels aparells electrònics. La gent va deixar de treure les cadires al carrer i el cel, amb totes les seves estrelles, va caure definitivament en l’oblit. Els somnis mil·lenaris dels humans s’esvaïren de cop, xuclats per les pantalles dels televisors i dels ordinadors, només de lluny, el so d’alguna campana continuava recordant als més vells el pas d’un temps que s’esvaïa entre telenotícies i telenotícies.
Malgrat tot el cometa 109P/Swift-Tuttle continua fidel a la seva cita i deixa caure cada any les seves llàgrimes sobre els humans. Potser algun dia dia apagarem els aparells que ens lliguen al passat i encendrem altra vegada la llum dels somnis, alçarem la vista cap al cel i ens il·luminarà novament la llum fugaç de les estrelles. Mentrestant si aquest vespre veuen un gat que s’esquitlla darrere d’una cantonada, alcin la vista cap amunt, potser tindran sort i veuran per un moment la seva estrella que passa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…