Ves al contingut principal

La nit de sant Llorenç

 Com un gat perdut en un univers vell i gastat, el cometa 109P/Swift-Tuttle descriu una òrbita al voltant del sol que dura gairebé un segle i mig. Però cada any, durant uns dies, la terra trepitja la seva cua i, en fer-ho, les partícules de pols que passen s’encenen formant fantàstiques traces en el cel d’agost. D’aquesta pluja d’estels se’n diu Les Perseides i el seu apogeu coincideix amb la nit de sant Llorenç, una nit en la qual els gats amaguen la cua entre les cames.
En el passat els nostres pobles i ciutats, de nit, estaven coberts d’un estol d’estrelles que brillaven sobre un fons negre com el sutge. Eren fites d’eternitat que sorgien quan el sol, cansat de lluir sobre els camps, s’amagava entre les muntanyes. Aleshores la gent aprofitava per treure les cadires a la porta de les cases, comptaven els estels i xerraven de les seves coses, fins que el bronze de les campanes els avisava de l’imminent arribada de la mitjanit.
Però un dia van decidir omplir els carrers amb milers de fanals i els menjadors s’il·luminaren amb la llum atordidora dels aparells electrònics. La gent va deixar de treure les cadires al carrer i el cel, amb totes les seves estrelles, va caure definitivament en l’oblit. Els somnis mil·lenaris dels humans s’esvaïren de cop, xuclats per les pantalles dels televisors i dels ordinadors, només de lluny, el so d’alguna campana continuava recordant als més vells el pas d’un temps que s’esvaïa entre telenotícies i telenotícies.
Malgrat tot el cometa 109P/Swift-Tuttle continua fidel a la seva cita i deixa caure cada any les seves llàgrimes sobre els humans. Potser algun dia dia apagarem els aparells que ens lliguen al passat i encendrem altra vegada la llum dels somnis, alçarem la vista cap al cel i ens il·luminarà novament la llum fugaç de les estrelles. Mentrestant si aquest vespre veuen un gat que s’esquitlla darrere d’una cantonada, alcin la vista cap amunt, potser tindran sort i veuran per un moment la seva estrella que passa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…