Ves al contingut principal

Arbres sagrats

 Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.
Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés, el Lledoner de l’Esparra o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.
Tal és el cas del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent ara l’ha vençut definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatoriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna.
Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola també contemplava, a Girona, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”. Ara la palmera ja no existeix però l’ajuntament n’ha plantat set de noves al voltant d’un arbre blanc i del castanyer d’Anna segur que en brotaran de nous que creixeran fidels a aquesta raça de mamífers que encara creu en la llibertat.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…