Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2010

Arbres sagrats

Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos. Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés, el Lledoner de l’Esparra o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i for…

Risc i responsabilitat

Vivim en una societat que no sempre sap assumir els seus riscos. Ens hem acomodat en una situació en la que ens pensem que hem de tenir sempre les espatlles cobertes per l’Estat. Sembla com si tothom hagi abdicat definitivament de totes les responsabilitats individuals. La salut, l’educació dels fills, la cura de la gent gran... tot ho hem traspassat a les institucions, les quals se suposa que han de vetllar per tot això a canvi dels nostres impostos, uns impostos que, per altra banda, s’intenta que siguin els més baixos possible. I això és així, i pot ser així, i està bé que així sigui, però fins a cert punt. Tot té un límit. L’estat del benestar és una conquesta irrenunciable, però hem de ser conscients que, com totes les conquestes, s’han de saber conservar i preservar. Tot té un preu i el preu d’aquestes contraprestacions que ens ofereix l’Estat és car i cada vegada ho serà més. Però també hem de tenir clara una qüestió i és que no només hem d’aportar-hi la nostra part en forma d…

Nit d’il·lusió

La màgia és una acció que excedeix les lleis de la naturalesa o de la raó. L’esperit crític de la modernitat ens impedeix creure en el sobrenatural i l’eficàcia del sortilegi s’esvaeix totalment si no s’hi creu. Només queden alguns reductes, en algun racó de la consciencia humana, que encara apel·len en un “més enllà” on tot és possible, fins i tot una vida eterna, en una espècie de sala VIP sobre els núvols, entre angelets que canten eternament cançons de Julio Iglesias o de Charles Aznavour. La il·lusió, en canvi, no és exactament això. És un encant que continua funcionant exactament igual fins i tot després de saber que no és real. De fet no ens podem imaginar una humanitat sense il·lusions. Avui en dia la fàbrica més important de materials d’aquesta mena segurament és el cinema, són il·lusions que després ens arriben a través de la televisió o dels ordinadors, però, més enllà d’aquests miratges tecnificats, encara queda també un racó per les il·lusions a la menuda. D’això al nost…

Els pirates catalans

El mal és un concepte que tot sovint només veiem reflectit en els altres i, quan parlem en termes de nació, sobretot en les altres nacions. “Nosaltres” sempre som, i hem estat, bons per naturalesa. Quan pensem en el nostre gloriós passat tendim a oblidar els episodis foscos i els personatges incòmodes, o els pintem de colors i els embolcallem en llegendes, com és el cas dels Almogàvers, unes unitats paramilitars de mercenaris i bandits al servei de la Corona d’Aragó. Els almogàvers, al crit de “Desperta ferro!”, van deixar un rastre de destrucció per allà on van passar i a Grècia encara es recorda la “venjança catalana” un període de 2 anys en els quals els almogàvers es van dedicar al saqueig sistemàtic. Tal fou el record paorós deixat pels catalans a Grècia que a hores d’ara de la sífilis encara se’n diu popularment “el mal català” i quan un nen no vol dormir l’amenacen amb un “que vindran els catalans” que el deixa espaordit. No sé si recordaran també la història d’Edmond Dantès, el …

Swazilàndia

Tot i que en el sistema solar hi ha planetes més voluminosos, la terra és suficientment gran com per a perdre-t’hi. Fa més de 100 anys Jules Verne va fer donar als seus personatges la volta al món en vuitanta dies, actualment és probable que amb tot això dels controladors aeris i les maletes que es perden en els aeroports hi passaríem més dos mesos, això si no ens segresten un grup de barbuts, o un desastre natural ens deixa penjats en algun racó del tercer món. Swazilàndia és un d’aquells països remots del qual n’hem sentit parlar alguna vegada, però que difícilment ubiquem en el mapa. Es tracta d’un regne de contorns arrodonits, situat entre Sudàfrica i Moçambic. El sobirà de Swazilàndia és el rei Msuati III, un monarca absolutista que no creu en la democràcia perquè diu que és massa cara, tot i que amb la seva fortuna personal de més de 100 milions de dòlars podria costejar-se’n una per a ell tot sol. Aquest país, ja sigui per ser petit, per ser remot, o per ambdues coses alhora n…

La nit de sant Llorenç

Com un gat perdut en un univers vell i gastat, el cometa 109P/Swift-Tuttle descriu una òrbita al voltant del sol que dura gairebé un segle i mig. Però cada any, durant uns dies, la terra trepitja la seva cua i, en fer-ho, les partícules de pols que passen s’encenen formant fantàstiques traces en el cel d’agost. D’aquesta pluja d’estels se’n diu Les Perseides i el seu apogeu coincideix amb la nit de sant Llorenç, una nit en la qual els gats amaguen la cua entre les cames. En el passat els nostres pobles i ciutats, de nit, estaven coberts d’un estol d’estrelles que brillaven sobre un fons negre com el sutge. Eren fites d’eternitat que sorgien quan el sol, cansat de lluir sobre els camps, s’amagava entre les muntanyes. Aleshores la gent aprofitava per treure les cadires a la porta de les cases, comptaven els estels i xerraven de les seves coses, fins que el bronze de les campanes els avisava de l’imminent arribada de la mitjanit. Però un dia van decidir omplir els carrers amb milers de …

Pedanteries

Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina. Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint. Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sor…

LLORET, LLORET...

Any rere any, en l’aire amarat de fresca olor de farigola, l’ermita de Santa Cristina és testimoni de l’arribada de la processó marítima a la qual els lloretencs irreductibles, cada 24 de juliol, s’hi arrapen amb l’afamada força dels que ja han vist com es perdia irremissiblement tot el que els lligava amb la terra i amb la història. L’any 1941 Josep Pla, en la seva Guia de la Costa Brava, va comparar Lloret amb Sitges, una comparació que avui en dia seria gairebé impossible, més enllà dels intangibles. D’aquell Sitges d’abans dels quaranta encara en queda alguna cosa, en canvi del Lloret que va conèixer Pla en la seva joventut ja no en queda res de res, només, potser, el record ja remot d’uns quants lloretencs de sempre que fan el que poden per a mantenir viva la flama de les tradicions i de la memòria. Queda, això sí, un cel blau immens entre garbí i tramuntana i queda la gran platja estirada com una mitja lluna sobre la sorra granulada, gratada pel mar al granit de les roques. Queden…

La pedra filosofal

Els economistes són gent estranya, estudien una carrera per poder esbrinar més o menys el mateix que intentaven descobrir els àugurs de l’antiga Roma en les entranyes dels animals, o els alquimistes de l’edat mitjana que buscaven la manera de convertir el plom en or. A partir de les dades que aporten quatre becaris despistats que treballen a hores lliures per a les empreses de demoscòpia, els economistes elaboren unes teories que els polítics i els financers es creuen com si fos el dogma de la santíssima trinitat. A partir d’aquest escenari ens trobem que la situació econòmica és dual, o sigui, hi ha la situació econòmica teòrica, la que sorgeix d’aquests anàlisis i la real, la que percebem la resta dels mortals. Com a resultat de tot això, en un mostreig d’aquests que publiquen regularment els diaris, veiem que mentre un 84% de la població creu que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta, només un 15% creu que és bona. En canvi, a resultes d’una altra pregunta, el 6…