Ves al contingut principal

Toros

 Els humans, des de que el món és món i que les velles fan mitja, sempre hem projectat envers els animals dubtes i pors que ens són propis, els hem envejat, els hem temut i finalment els hem sacrificat. George Orwell en la seva grandiosa sàtira sobre la revolució russa, ambientada en una granja, posava com a lema definitiu dels animals revolucionaris, ja aposentats en un nou sistema de dominació, aquell famós “Tots els animals són iguals, però n’hi ha de més iguals que altres”.
Molts anys abans el filòsof alemany Friedrich Hegel havia dit que “l’home és home precisament perquè té consciència de ser animal”. Aquesta consciència que ens distingeix dels altres animals és la que ens ha permès avançar de civilització en civilització, malgrat la barbàrie, la tirania, el totalitarisme i els fanatismes diversos. Els animals, durant aquest viatge, ens han acompanyat i els hem utilitzat de maneres diverses. “La vaca és la femella del toro i”, tal com afirmava François Cavanna, “la femella del bou és l’arada”.
A la vegada que avançàvem fent tentines pels camins sinuosos de la història, hem anat comprenent que d’una manera o l’altra, els hi devíem als animals un respecte i unes dignitats que, tot i no poder ser mai les mateixes que les dels humans, han de ser forçosament paral·leles a les nostres. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya decidirà sobre la prohibició de les curses de braus amb mort de l’animal i, en cas de ser aprovada, representarà una fita molt important en aquest camí pel reconeixement dels drets dels animals.
Aquesta llei segurament es toparà novament amb la incomprensió dels que volen perpetuar la barbàrie amb l’excusa de la tradició i també amb la dels que, vetllant per la indissoluble unitat d’Espanya, es miren els toros des d’un indret privilegiat de la Maestranza de Sevilla. Salvador Espriu va comparar magistralment el mapa d’Espanya amb una pell de brau estesa al sol, una Espanya personificada en aquella Sepharad a la qual el poeta li diu: “...els homes no poden ser si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. / I cridi la veu de tot el poble: Amén.”
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…