Ves al contingut principal

Toros

 Els humans, des de que el món és món i que les velles fan mitja, sempre hem projectat envers els animals dubtes i pors que ens són propis, els hem envejat, els hem temut i finalment els hem sacrificat. George Orwell en la seva grandiosa sàtira sobre la revolució russa, ambientada en una granja, posava com a lema definitiu dels animals revolucionaris, ja aposentats en un nou sistema de dominació, aquell famós “Tots els animals són iguals, però n’hi ha de més iguals que altres”.
Molts anys abans el filòsof alemany Friedrich Hegel havia dit que “l’home és home precisament perquè té consciència de ser animal”. Aquesta consciència que ens distingeix dels altres animals és la que ens ha permès avançar de civilització en civilització, malgrat la barbàrie, la tirania, el totalitarisme i els fanatismes diversos. Els animals, durant aquest viatge, ens han acompanyat i els hem utilitzat de maneres diverses. “La vaca és la femella del toro i”, tal com afirmava François Cavanna, “la femella del bou és l’arada”.
A la vegada que avançàvem fent tentines pels camins sinuosos de la història, hem anat comprenent que d’una manera o l’altra, els hi devíem als animals un respecte i unes dignitats que, tot i no poder ser mai les mateixes que les dels humans, han de ser forçosament paral·leles a les nostres. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya decidirà sobre la prohibició de les curses de braus amb mort de l’animal i, en cas de ser aprovada, representarà una fita molt important en aquest camí pel reconeixement dels drets dels animals.
Aquesta llei segurament es toparà novament amb la incomprensió dels que volen perpetuar la barbàrie amb l’excusa de la tradició i també amb la dels que, vetllant per la indissoluble unitat d’Espanya, es miren els toros des d’un indret privilegiat de la Maestranza de Sevilla. Salvador Espriu va comparar magistralment el mapa d’Espanya amb una pell de brau estesa al sol, una Espanya personificada en aquella Sepharad a la qual el poeta li diu: “...els homes no poden ser si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. / I cridi la veu de tot el poble: Amén.”
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…