Ves al contingut principal

Rusiñol & Picasso

 Durant algunes tardors el senyor Rusiñol va passejar la seva mirada pels carrers de la Girona vetusta. El fum del seu puro es barrejava amb la boira que pujava incansablement de l’Onyar i amb l’alè de barreja de traginer d’en Pepet Gitano. A la vora del riu plantava els estris de pintura, i els seus ulls de bou que tot ho miraven, i a punt va estar d’instal·lar les seves col·leccions de ferros forjats a l’església de Sant Nicolau, que aleshores era el magatzem de fustes del senyor Farreras.
Rusiñol fou far i senyera d’un grup d’artistes catalans que va cercar incansablement l’anima de la modernitat, en un tombant de segle acabà per fer la voltereta amb l’inici de la Primera Guerra Mundial. Mentre aquella modernitat es forjava entre tempestes d’acer, sorgien voluptuosament dels cràters de les bombes els moviments artístics que van fer girar la roda del segle XX, fins a estampar-se contra els murs de la societat post-industrial.
Pablo Picasso, que va néixer vell i morí jove, s’imbuí de l’olor de tabac de les barbes de Rusiñol i va veure a glops dels seus ocres, però sobretot del seu blau. El blau de Picasso sense Rusiñol no s’entendria i això és ni més ni menys el que s’entreveu a l’exposició dedicada a la relació entre els dos artistes que ha organitzat el Museu Picasso de Barcelona conjuntament amb el Museu del Cau Ferrat de Sitges i que es pot veure a Barcelona fins al mes de setembre d’enguany.
De la mateixa manera que molts han conegut Picasso a través de Palau i Fabre, Rusiñol no s’entendria sense les aportacions de Mita Casacuberta i Vinyet Panyella, una comissariant la celebració del centenari i l’altra a través de l’imprescindible “El caminant de la terra”, una construcció biogràfica de la vida de Santiago Rusiñol que ja és un referent definitiu de la seva vida i també de la seva obra. Picasso i Rusiñol, Rusiñol i Picasso, dues mirades encreuades en la modernitat, que quedaran fixades per sempre en una posteritat que no sempre és justa amb els seus fills més genials.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…