Ves al contingut principal

L’estat de la noció

 L’estat de la nació és una sessió parlamentària que es desenvolupa a les Corts Espanyoles. Més enllà d’aquest debat, la nació va com va, perquè com vostès ja deuen saber, la nació és una patent del Tribunal Constitucional que serveix per a mantenir indissoluble allò que Déu, o que en Franco, va deixar lligat i ben lligat. La nació espanyola, la de l’Estat, es fonamenta en símbols i institucions que no són acceptats unànimement per tots els espanyols i necessita que de tant en tant algú li repassi les rebladures.
Més enllà del que es pugui arribar a pensar en aquests dies, la gran novetat en el panorama polític no és la desafecció d’una part important de Catalunya envers Espanya, no es tracta tant que Catalunya no vulgui ser Espanya, el problema és que ha quedat clar que Espanya no vol ser Catalunya. Una part important d’aquesta Espanya que es creu nació indissoluble no creu possible integrar-hi una Catalunya que es mira al mirall d’Europa i es veu diferent de la resta de l’Estat.
En el fons, els gironins, que som la perifèria de la perifèria, sovint hem pensat que, perifèria per perifèria, sempre ens hauria anat millor pertànyer a l’Estat Francès que és més gran i més bonic i al qual no ens va tocar ser-hi per pura xamba de la geopolítica. Probablement no tot haguessin estat flors i violes, perquè molts dels nostres besavis haurien acabat essent carn de canó en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i qui sap si ens haurien robat la llengua com als pobres cosins de Perpinyà, però, a part d’això, de ben poques altres desgràcies del segle XX ens hem lliurat en aquest costat de la frontera.
Ara, ja entrats al segle XXI, i havent guanyat Espanya el mundial de futbol, tot això que dic, als de “l’estat de la nació”, els deu semblar música celestial, perquè nosaltres als seus ulls som simplement una noció, una partícula elemental i prescindible. Arribats a aquest extrem, he començat a pensar que és una possibilitat viable deslliurar-nos finalment del jou d’Espanya. Em sap greu per tot el que hi ha encara entre nosaltres, però, en aquest cas, segurament la separació serà el millor pels dos.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…