Ves al contingut principal

L’estat de la noció

 L’estat de la nació és una sessió parlamentària que es desenvolupa a les Corts Espanyoles. Més enllà d’aquest debat, la nació va com va, perquè com vostès ja deuen saber, la nació és una patent del Tribunal Constitucional que serveix per a mantenir indissoluble allò que Déu, o que en Franco, va deixar lligat i ben lligat. La nació espanyola, la de l’Estat, es fonamenta en símbols i institucions que no són acceptats unànimement per tots els espanyols i necessita que de tant en tant algú li repassi les rebladures.
Més enllà del que es pugui arribar a pensar en aquests dies, la gran novetat en el panorama polític no és la desafecció d’una part important de Catalunya envers Espanya, no es tracta tant que Catalunya no vulgui ser Espanya, el problema és que ha quedat clar que Espanya no vol ser Catalunya. Una part important d’aquesta Espanya que es creu nació indissoluble no creu possible integrar-hi una Catalunya que es mira al mirall d’Europa i es veu diferent de la resta de l’Estat.
En el fons, els gironins, que som la perifèria de la perifèria, sovint hem pensat que, perifèria per perifèria, sempre ens hauria anat millor pertànyer a l’Estat Francès que és més gran i més bonic i al qual no ens va tocar ser-hi per pura xamba de la geopolítica. Probablement no tot haguessin estat flors i violes, perquè molts dels nostres besavis haurien acabat essent carn de canó en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i qui sap si ens haurien robat la llengua com als pobres cosins de Perpinyà, però, a part d’això, de ben poques altres desgràcies del segle XX ens hem lliurat en aquest costat de la frontera.
Ara, ja entrats al segle XXI, i havent guanyat Espanya el mundial de futbol, tot això que dic, als de “l’estat de la nació”, els deu semblar música celestial, perquè nosaltres als seus ulls som simplement una noció, una partícula elemental i prescindible. Arribats a aquest extrem, he començat a pensar que és una possibilitat viable deslliurar-nos finalment del jou d’Espanya. Em sap greu per tot el que hi ha encara entre nosaltres, però, en aquest cas, segurament la separació serà el millor pels dos.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…