Ves al contingut principal

La invasió d’Andorra

 El Principat d’Andorra és un estat independent, un petit país dels Pirineus, on el català és la llengua oficial i l’Euro la moneda de curs legal. En els mapes de col·legi de quan érem petits sorgia com una minúscula taca inquietant de color verd pàl·lid, entre la massa groc palla d’Espanya i el gran hexàgon liliaci de França. El seu estatus de país lliure sempre m’havia excitat la curiositat i la primera vegada que el vaig visitar, quan en els calendaris encara no havia entrat la dècada dels 70, em va semblar el súmmum del cosmopolitisme.
Andorra sempre ha viscut sota la protecció i la vigilància dels seus dos estats veïns. L’any 1933 va ser envaïda per un gran contingent de 50 gendarmes francesos que només van abandonar el país després d’una protesta formal davant de la Societat de Nacions. Aquesta setmana algun andorrà encara deu haver recordat aquella força d’ocupació en veure el servei de seguretat que envoltava al copríncep d’Andorra, o sigui el president de la República Francesa, en viatge oficial per primera vegada per les valls d’Encamp i del Valira.
Nicolas Sarkozy és un personatge singular, que ha impregnat el seu mandat amb la força d’una personalitat invasora. Es va casar amb la cantant, model i actriu Carla Bruni, un fet que ha donat ales al glamour en decadència que envoltava fins aleshores el palau de l’Elisi. Aquests dies la senyora Bruni ha estat notícia perquè protagonitza la pel·lícula anual que filma Woody Allen, aquesta vegada pels carrers de París, i sembla ser que ha tret de polleguera al cineasta americà per fer-li repetir 35 vegades una mateixa escena on per no tenir, no tenia ni diàleg.
Recordo que la darrera vegada en què vaig ser a Andorra, quan encara no havia començat l’era de les descàrregues per Internet, vaig comprar un CD de la Carla Bruni, aquell en què cantava aquell “Quelqu’n m’ha dit” i “La dernièrie minute”, i no em semblava malament, ans tot el contrari. Ara el seu marit l’ha abandonat per uns dies per anar de viatge oficial, espero que no li passi el mateix que li passava a Woody Allen, quan escoltava una òpera de Wagner i li entraven ganes d’envair Polònia, i a ell, per un d’aquells capricis del poder, i després d’escoltar la Bruni, li vinguin ganes d’envair Andorra...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…