Ves al contingut principal

Ironies

 A vegades penso que és perillós utilitzar la ironia en articles periodístics com aquest, que començo ara mateix. La ironia és perillosa perquè és una arma, això sí és una arma neta que només fereix als imbècils, però el problema és que els imbècils no sempre són els dolents de la pel·lícula. Generalment els dolents són éssers perfectament dotats intel·lectualment i, per tant, completament immunes a la pólvora de la ironia i es passegen pels camps de batalla dialèctics amb el cap alt i un somriure a la boca.
Aquesta setmana, qui més qui menys, haurà vist el somriure de Fèlix Millet davant de la comissió parlamentaria, que investiga sobre el cas de finançament irregular d’un determinat partit polític, a través del Palau de la Música Catalana. Era el mateix somriure discret i intel·ligent que podien haver lluït en els seus millors temps l’admirat Giulio Andreotti o el sinuós Henry Kissinger, era el somriure de qui es sap poderós, el somriure de qui sap coses que els altres no sabrem mai.
El somriure de Fèlix Millet és dels millors que he vist mai darrerament a la pantalla, res a veure amb la ganyota esparracada de Francisco Camps quan s’ajusta el vestit o la del senyor Prenafeta quan, entre llàgrima i llàgrima, somriu per a vendre’t un llibre, o la de l’Arcadi Calzada, sempre disposat a sortir a la foto sigui com sigui. Tots aquests no deixen de ser somriures d’aficionat, el d’en Millet és de professional, de cum laude, un somriure blindat a qualsevol ironia.
Arribats a aquest punt la ironia pot ser més perillosa encara per qui la llença que per qui la rep. La irona rebota sobre la closca pelada d’aquests éssers escollits per la naturalesa i pot arribar a incrustar-se directament al cor de qui l’ha engiponat. Ironia en grec volia dir interrogació i sempre és més un mitjà que un fi en si mateixa. Rilke aconsellava a les víctimes de la ironia que anessin fins al més profund, perquè allà no hi pot arribar mai l’ham de la interrogació. I és precisament en les profunditats on naveguen constantment els éssers que poblen les portades dels diaris.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…