Ves al contingut principal

Ironies

 A vegades penso que és perillós utilitzar la ironia en articles periodístics com aquest, que començo ara mateix. La ironia és perillosa perquè és una arma, això sí és una arma neta que només fereix als imbècils, però el problema és que els imbècils no sempre són els dolents de la pel·lícula. Generalment els dolents són éssers perfectament dotats intel·lectualment i, per tant, completament immunes a la pólvora de la ironia i es passegen pels camps de batalla dialèctics amb el cap alt i un somriure a la boca.
Aquesta setmana, qui més qui menys, haurà vist el somriure de Fèlix Millet davant de la comissió parlamentaria, que investiga sobre el cas de finançament irregular d’un determinat partit polític, a través del Palau de la Música Catalana. Era el mateix somriure discret i intel·ligent que podien haver lluït en els seus millors temps l’admirat Giulio Andreotti o el sinuós Henry Kissinger, era el somriure de qui es sap poderós, el somriure de qui sap coses que els altres no sabrem mai.
El somriure de Fèlix Millet és dels millors que he vist mai darrerament a la pantalla, res a veure amb la ganyota esparracada de Francisco Camps quan s’ajusta el vestit o la del senyor Prenafeta quan, entre llàgrima i llàgrima, somriu per a vendre’t un llibre, o la de l’Arcadi Calzada, sempre disposat a sortir a la foto sigui com sigui. Tots aquests no deixen de ser somriures d’aficionat, el d’en Millet és de professional, de cum laude, un somriure blindat a qualsevol ironia.
Arribats a aquest punt la ironia pot ser més perillosa encara per qui la llença que per qui la rep. La irona rebota sobre la closca pelada d’aquests éssers escollits per la naturalesa i pot arribar a incrustar-se directament al cor de qui l’ha engiponat. Ironia en grec volia dir interrogació i sempre és més un mitjà que un fi en si mateixa. Rilke aconsellava a les víctimes de la ironia que anessin fins al més profund, perquè allà no hi pot arribar mai l’ham de la interrogació. I és precisament en les profunditats on naveguen constantment els éssers que poblen les portades dels diaris.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…