Ves al contingut principal

El pèndol

 Recordo la primera vegada en què vaig volar en avió, tenia 7 o 8 anys, va ser al Tibidabo i era un vol de curt abast, circular, en un avió de pacotilla. Però em va servir, va ser la meva primera i única experiència de vol; després encara vaig haver d’esperar 14 o 16 anys més, abans no em fou possible posar els peus en un avió de veritat. Aquell vol de per riure era el màxim que podia esperar en una època en què els viatges de vacances els fèiem només fins a la Costa Brava i encara gràcies.
L’avió del Tibidabo era la metàfora d’aquells anys de cartó pedra i probablement fou també la metàfora del nostre país de nyigui-nyogui, on els avions volaven en circuit tancat per arribar sempre al mateix lloc. La política encara no existia, no podia existir, perquè el cap de l’Estat no la practicava. Amb una mica de Fanta els diumenges, amb l’ajuda de Déu els dies de festa de guardar i una bona execució sumaríssima, els dies de festa grossa, el dictador ja en tenia prou per anar tirant.
Molts anys després al Tibidabo hi van plantar una atracció amb forma de pèndol, a la qual no hi vaig pujar mai, ni mai que hi pujaria encara que m’hi jugués un judici sumaríssim. Ara que el pèndol ha caigut, segant tràgicament la vida d’una noia de 14 anys, em fa pensar que és aquesta la metàfora de la nostra època, del nostre país, que ha volgut balancejar-se sense haver fermat fort els perns que l’havien de fixar a una realitat que ha resultat que no era de formigó sinó simplement de totxo.
Ara mateix tinc una sensació estranya, no sé exactament de què es tracta, però aquest estiu fa olor de final d’etapa. Alguna cosa s’acaba al nostre país i no sé exactament què. En unes altres circumstàncies diria que és la llei del pèndol, que el que havia volat cap un costat ara es prepara amb força per anar cap a l’altre, però el pèndol real ja ha caigut i el metafòric trontolla en la base, esperem que per aquesta vegada els perns aguantin. Mentrestant ens caldria una bona revisió de la realitat, no sigui que la metàfora acabi caient sobre el nostre cap.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…