Ves al contingut principal

Costa Brava 0 – Alemanya 4

 Quan entres a Lloret de Mar perds totes les referències culturals que tenies, és el mateix que passa quan surts a l’estranger, però a Lloret tot es fa encara més estrany. Passejant pels seus carrers és impossible escoltar cap mot en català i veus que tots els rètols són en els idiomes més diversos. Sembla com si l’edat de les persones s’hagués aturat en una eterna post-adolescència, els vells són rars i els infants encara més; et mires a tu mateix en el vitrall d’una botiga i t’adones que ets l’únic que va vestit amb totes les peces de roba.
A vegades diries que els hotels hagin crescut d’esquena a la realitat, els carrers esguerrats moltes vegades no duen a enlloc, les botigues venen els objectes més inversemblants i els bars semblen abeuradors per a cavalls alcoholitzats. Sobre la sorra de la platja s’hi poden veure tota mena de deixalles i el mar, en la llunyania, és l’única visió plàcida. Dóna la sensació que els lloretencs de tota la vida han desaparegut totalment dels carrers i que aquests hagin estat ocupats per una horda de bàrbars.
Passejar per Lloret de Mar una tarda de dissabte de juliol és ja de per si una experiència feixuga, però si a més és any de Mundial, i la cosa va de futbol, tot es complica, perquè a cada cantonada hi ha un establiment amb un gran televisor que retransmet el partit i et trobes amb una munió d’alemanys encervesats que, cada vegada que la seva selecció marca un gol, es posen a cridar com els fills d’Atila quan es dedicaven a segar l’herba per aquelles europes d’antany.
Després, de nit, segurament sortiran a celebrar-ho encara més, però jo ja hauré tocat el dos, terra endins, seguint la direcció que pren el sol cada tarda des de que el món és món i no pararé fins arribar al meu destí, on diuen que la gent és noble, lliure, desvetllada i feliç. Ja em perdonaran si en articles com aquest dic el que no és políticament correcte, però l’altre dia vaig arribar a pensar que res millor que una tarda a Lloret de Mar per a reconciliar-te amb la ciutat on visc.
6 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…