Ves al contingut principal

Costa Brava 0 – Alemanya 4

 Quan entres a Lloret de Mar perds totes les referències culturals que tenies, és el mateix que passa quan surts a l’estranger, però a Lloret tot es fa encara més estrany. Passejant pels seus carrers és impossible escoltar cap mot en català i veus que tots els rètols són en els idiomes més diversos. Sembla com si l’edat de les persones s’hagués aturat en una eterna post-adolescència, els vells són rars i els infants encara més; et mires a tu mateix en el vitrall d’una botiga i t’adones que ets l’únic que va vestit amb totes les peces de roba.
A vegades diries que els hotels hagin crescut d’esquena a la realitat, els carrers esguerrats moltes vegades no duen a enlloc, les botigues venen els objectes més inversemblants i els bars semblen abeuradors per a cavalls alcoholitzats. Sobre la sorra de la platja s’hi poden veure tota mena de deixalles i el mar, en la llunyania, és l’única visió plàcida. Dóna la sensació que els lloretencs de tota la vida han desaparegut totalment dels carrers i que aquests hagin estat ocupats per una horda de bàrbars.
Passejar per Lloret de Mar una tarda de dissabte de juliol és ja de per si una experiència feixuga, però si a més és any de Mundial, i la cosa va de futbol, tot es complica, perquè a cada cantonada hi ha un establiment amb un gran televisor que retransmet el partit i et trobes amb una munió d’alemanys encervesats que, cada vegada que la seva selecció marca un gol, es posen a cridar com els fills d’Atila quan es dedicaven a segar l’herba per aquelles europes d’antany.
Després, de nit, segurament sortiran a celebrar-ho encara més, però jo ja hauré tocat el dos, terra endins, seguint la direcció que pren el sol cada tarda des de que el món és món i no pararé fins arribar al meu destí, on diuen que la gent és noble, lliure, desvetllada i feliç. Ja em perdonaran si en articles com aquest dic el que no és políticament correcte, però l’altre dia vaig arribar a pensar que res millor que una tarda a Lloret de Mar per a reconciliar-te amb la ciutat on visc.
6 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…