Ves al contingut principal

14 de juliol

Benvolgut dietari: avui és 14 de juliol i, segons m’informa la Viquipèdia, és el cent noranta-cinquè dia de l’any del calendari gregorià i el cent noranta-sisè en els anys de traspàs. Tal dia com avui, fa 221 juliols, la gent de París va prendre la Bastilla, iniciant d’aquesta manera un procés revolucionari que va canviar el món. Des d’aleshores, aquesta data marca en els llibres d’història el final del capítol de l’absolutisme i el feudalisme, per entrar de ple en l’edat moderna.
Apreciats lectors: tal dia com avui els francesos comencen tradicionalment les seves vacances d’estiu entre espetecs de revetlla. El Tour ja fa dies que corre entre vaques lleteres i castells rodejats d’històries. Aquest any, que tocava mundial de futbol, haurem d’empassar-nos una ració extra del dallonses de la pilota, perquè resulta que ha guanyat la selecció espanyola, gràcies a l’ajuda d’un pop i d’una locutora amb pinta de barbie que s’ho fa amb el porter de la “roja”.
Distingits senyors: per la present voldria informar-los que dissabte passat va tenir lloc una manifestació pel centre de Barcelona en la qual fins i tot jo mateix hi vaig ser present. Probablement ja molts de vostès ho hauran oblidat, entre altres coses perquè encara no se sap ben bé que volíem, a part de desfogar-nos una estona tots plegats amb aires d’anar a prendre la Bastilla, o ves a saber tu què. Espero que aquelles quatre hores d’insolació pel Passeig de Gràcia hagin servit per alguna cosa, a part de posar-me d’una morenor com feia anys que no portava.
Estimat bloc: per si encara no ho sabies he de dir-te que ja estem en allò que els nostres avis en deien “el pic de l’estiu”. Un diria que els carrers s’haguessin de fondre amb una escalfor que sembla antinatural i els aires condicionats bufen a tota pastilla. Les vaques lleteres fan llet merengada, els descamisats han pres la Costa Brava, un pop ha dit que vol presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i el president del Govern està estudiant regalar una samarreta vermella a tots i cadascun dels parats d’aquest país. I de la crisi ja en parlarem després de l’estiu.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…