Ves al contingut principal

14 de juliol

Benvolgut dietari: avui és 14 de juliol i, segons m’informa la Viquipèdia, és el cent noranta-cinquè dia de l’any del calendari gregorià i el cent noranta-sisè en els anys de traspàs. Tal dia com avui, fa 221 juliols, la gent de París va prendre la Bastilla, iniciant d’aquesta manera un procés revolucionari que va canviar el món. Des d’aleshores, aquesta data marca en els llibres d’història el final del capítol de l’absolutisme i el feudalisme, per entrar de ple en l’edat moderna.
Apreciats lectors: tal dia com avui els francesos comencen tradicionalment les seves vacances d’estiu entre espetecs de revetlla. El Tour ja fa dies que corre entre vaques lleteres i castells rodejats d’històries. Aquest any, que tocava mundial de futbol, haurem d’empassar-nos una ració extra del dallonses de la pilota, perquè resulta que ha guanyat la selecció espanyola, gràcies a l’ajuda d’un pop i d’una locutora amb pinta de barbie que s’ho fa amb el porter de la “roja”.
Distingits senyors: per la present voldria informar-los que dissabte passat va tenir lloc una manifestació pel centre de Barcelona en la qual fins i tot jo mateix hi vaig ser present. Probablement ja molts de vostès ho hauran oblidat, entre altres coses perquè encara no se sap ben bé que volíem, a part de desfogar-nos una estona tots plegats amb aires d’anar a prendre la Bastilla, o ves a saber tu què. Espero que aquelles quatre hores d’insolació pel Passeig de Gràcia hagin servit per alguna cosa, a part de posar-me d’una morenor com feia anys que no portava.
Estimat bloc: per si encara no ho sabies he de dir-te que ja estem en allò que els nostres avis en deien “el pic de l’estiu”. Un diria que els carrers s’haguessin de fondre amb una escalfor que sembla antinatural i els aires condicionats bufen a tota pastilla. Les vaques lleteres fan llet merengada, els descamisats han pres la Costa Brava, un pop ha dit que vol presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i el president del Govern està estudiant regalar una samarreta vermella a tots i cadascun dels parats d’aquest país. I de la crisi ja en parlarem després de l’estiu.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…