Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2010

La invasió d’Andorra

El Principat d’Andorra és un estat independent, un petit país dels Pirineus, on el català és la llengua oficial i l’Euro la moneda de curs legal. En els mapes de col·legi de quan érem petits sorgia com una minúscula taca inquietant de color verd pàl·lid, entre la massa groc palla d’Espanya i el gran hexàgon liliaci de França. El seu estatus de país lliure sempre m’havia excitat la curiositat i la primera vegada que el vaig visitar, quan en els calendaris encara no havia entrat la dècada dels 70, em va semblar el súmmum del cosmopolitisme. Andorra sempre ha viscut sota la protecció i la vigilància dels seus dos estats veïns. L’any 1933 va ser envaïda per un gran contingent de 50 gendarmes francesos que només van abandonar el país després d’una protesta formal davant de la Societat de Nacions. Aquesta setmana algun andorrà encara deu haver recordat aquella força d’ocupació en veure el servei de seguretat que envoltava al copríncep d’Andorra, o sigui el president de la República Frances…

Toros

Els humans, des de que el món és món i que les velles fan mitja, sempre hem projectat envers els animals dubtes i pors que ens són propis, els hem envejat, els hem temut i finalment els hem sacrificat. George Orwell en la seva grandiosa sàtira sobre la revolució russa, ambientada en una granja, posava com a lema definitiu dels animals revolucionaris, ja aposentats en un nou sistema de dominació, aquell famós “Tots els animals són iguals, però n’hi ha de més iguals que altres”. Molts anys abans el filòsof alemany Friedrich Hegel havia dit que “l’home és home precisament perquè té consciència de ser animal”. Aquesta consciència que ens distingeix dels altres animals és la que ens ha permès avançar de civilització en civilització, malgrat la barbàrie, la tirania, el totalitarisme i els fanatismes diversos. Els animals, durant aquest viatge, ens han acompanyat i els hem utilitzat de maneres diverses. “La vaca és la femella del toro i”, tal com afirmava François Cavanna, “la femella del b…

El pes de l’estiu

La festa major de Salt, el dia de sant Jaume, sempre ha representat pels gironins el punt culminant de l’estiu, després tot sembla que vagi de baixa. La gent es dispersa en un embull de segones residències i de segones, o terceres vides. Els avions omplen les seves panxes àvides de viatgers, l’agost obre definitivament les seves mandíbules disposat a engolir-ho tot d’una tacada i a ciutat només hi queden els quatre despistats de sempre, que semblen més estranys que els més estranys dels forasters. La darrera setmana de juliol i gairebé tot el mes d’agost representa com una mena de llarga travessa del desert. Sota un sol aclaparador que et rosega el cap, els carrers polsosos de la ciutat semblen el decorat d’un spaguetti western d’aquells que ja van passar de moda fa molts anys. A cada cantonada esperes trobar-te amb aquell Clint Eastwood del ponxo incombustible i el puret a la boca, disposat a desenfundar el seu Colt sense contemplacions. El baf roent, provinent dels aires condicionats…

El pèndol

Recordo la primera vegada en què vaig volar en avió, tenia 7 o 8 anys, va ser al Tibidabo i era un vol de curt abast, circular, en un avió de pacotilla. Però em va servir, va ser la meva primera i única experiència de vol; després encara vaig haver d’esperar 14 o 16 anys més, abans no em fou possible posar els peus en un avió de veritat. Aquell vol de per riure era el màxim que podia esperar en una època en què els viatges de vacances els fèiem només fins a la Costa Brava i encara gràcies. L’avió del Tibidabo era la metàfora d’aquells anys de cartó pedra i probablement fou també la metàfora del nostre país de nyigui-nyogui, on els avions volaven en circuit tancat per arribar sempre al mateix lloc. La política encara no existia, no podia existir, perquè el cap de l’Estat no la practicava. Amb una mica de Fanta els diumenges, amb l’ajuda de Déu els dies de festa de guardar i una bona execució sumaríssima, els dies de festa grossa, el dictador ja en tenia prou per anar tirant. Molts any…

L’estat de la noció

L’estat de la nació és una sessió parlamentària que es desenvolupa a les Corts Espanyoles. Més enllà d’aquest debat, la nació va com va, perquè com vostès ja deuen saber, la nació és una patent del Tribunal Constitucional que serveix per a mantenir indissoluble allò que Déu, o que en Franco, va deixar lligat i ben lligat. La nació espanyola, la de l’Estat, es fonamenta en símbols i institucions que no són acceptats unànimement per tots els espanyols i necessita que de tant en tant algú li repassi les rebladures. Més enllà del que es pugui arribar a pensar en aquests dies, la gran novetat en el panorama polític no és la desafecció d’una part important de Catalunya envers Espanya, no es tracta tant que Catalunya no vulgui ser Espanya, el problema és que ha quedat clar que Espanya no vol ser Catalunya. Una part important d’aquesta Espanya que es creu nació indissoluble no creu possible integrar-hi una Catalunya que es mira al mirall d’Europa i es veu diferent de la resta de l’Estat. En e…

LLANARS AL COR DE LA VALL

Comença allà on acaba Camprodon, darrere dels arbres monumentals del passeig Maristany, que en el seu moment foren plantats sobre terra de la vall que pertanyia als llanaresos. A banda i banda de  la carretera s’estenen camps quadriculats que s’allarguen fins al llindar de la muntanya. Aquí i allà es poden veure claps de salzes, nogueres i cirerers, les vaques pasturen sobre un paisatge que sembla pintat a l’oli i el cel, en constant evolució, pot deparar qualsevol sorpresa a qualsevol hora del dia. L’església romànica de Sant Esteve, amb el seu campanar d’espadanya, és l’element arquitectònic més vell del poble i el capellà, amb la seva sotana preconciliar, és l’element humà més antic de la vall. Des de darrere de l’altar un Jesucrist beneeix eternament els feligresos amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté un llibre obert on encara s’hi pot llegir “Ego sum lux mundi.”  El terme municipal s’encabrita fins a les caseries de Feitús, als contraforts del Costabona i remunta per l’altr…

14 de juliol

Benvolgut dietari: avui és 14 de juliol i, segons m’informa la Viquipèdia, és el cent noranta-cinquè dia de l’any del calendari gregorià i el cent noranta-sisè en els anys de traspàs. Tal dia com avui, fa 221 juliols, la gent de París va prendre la Bastilla, iniciant d’aquesta manera un procés revolucionari que va canviar el món. Des d’aleshores, aquesta data marca en els llibres d’història el final del capítol de l’absolutisme i el feudalisme, per entrar de ple en l’edat moderna. Apreciats lectors: tal dia com avui els francesos comencen tradicionalment les seves vacances d’estiu entre espetecs de revetlla. El Tour ja fa dies que corre entre vaques lleteres i castells rodejats d’històries. Aquest any, que tocava mundial de futbol, haurem d’empassar-nos una ració extra del dallonses de la pilota, perquè resulta que ha guanyat la selecció espanyola, gràcies a l’ajuda d’un pop i d’una locutora amb pinta de barbie que s’ho fa amb el porter de la “roja”. Distingits senyors: per la present v…

Ironies

A vegades penso que és perillós utilitzar la ironia en articles periodístics com aquest, que començo ara mateix. La ironia és perillosa perquè és una arma, això sí és una arma neta que només fereix als imbècils, però el problema és que els imbècils no sempre són els dolents de la pel·lícula. Generalment els dolents són éssers perfectament dotats intel·lectualment i, per tant, completament immunes a la pólvora de la ironia i es passegen pels camps de batalla dialèctics amb el cap alt i un somriure a la boca. Aquesta setmana, qui més qui menys, haurà vist el somriure de Fèlix Millet davant de la comissió parlamentaria, que investiga sobre el cas de finançament irregular d’un determinat partit polític, a través del Palau de la Música Catalana. Era el mateix somriure discret i intel·ligent que podien haver lluït en els seus millors temps l’admirat Giulio Andreotti o el sinuós Henry Kissinger, era el somriure de qui es sap poderós, el somriure de qui sap coses que els altres no sabrem mai…

Costa Brava 0 – Alemanya 4

Quan entres a Lloret de Mar perds totes les referències culturals que tenies, és el mateix que passa quan surts a l’estranger, però a Lloret tot es fa encara més estrany. Passejant pels seus carrers és impossible escoltar cap mot en català i veus que tots els rètols són en els idiomes més diversos. Sembla com si l’edat de les persones s’hagués aturat en una eterna post-adolescència, els vells són rars i els infants encara més; et mires a tu mateix en el vitrall d’una botiga i t’adones que ets l’únic que va vestit amb totes les peces de roba. A vegades diries que els hotels hagin crescut d’esquena a la realitat, els carrers esguerrats moltes vegades no duen a enlloc, les botigues venen els objectes més inversemblants i els bars semblen abeuradors per a cavalls alcoholitzats. Sobre la sorra de la platja s’hi poden veure tota mena de deixalles i el mar, en la llunyania, és l’única visió plàcida. Dóna la sensació que els lloretencs de tota la vida han desaparegut totalment dels carrers i…

Rusiñol & Picasso

Durant algunes tardors el senyor Rusiñol va passejar la seva mirada pels carrers de la Girona vetusta. El fum del seu puro es barrejava amb la boira que pujava incansablement de l’Onyar i amb l’alè de barreja de traginer d’en Pepet Gitano. A la vora del riu plantava els estris de pintura, i els seus ulls de bou que tot ho miraven, i a punt va estar d’instal·lar les seves col·leccions de ferros forjats a l’església de Sant Nicolau, que aleshores era el magatzem de fustes del senyor Farreras. Rusiñol fou far i senyera d’un grup d’artistes catalans que va cercar incansablement l’anima de la modernitat, en un tombant de segle acabà per fer la voltereta amb l’inici de la Primera Guerra Mundial. Mentre aquella modernitat es forjava entre tempestes d’acer, sorgien voluptuosament dels cràters de les bombes els moviments artístics que van fer girar la roda del segle XX, fins a estampar-se contra els murs de la societat post-industrial. Pablo Picasso, que va néixer vell i morí jove, s’imbuí de…