Ves al contingut principal

Viure en temps de crisi

 De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. Cada dia pot ser el darrer de la nostra vida. Amagat en qualsevol cantonada ens espera un destí cruel, que lubrica les seves ungles amb baves monstruoses que segrega imparablement. S’ha de tenir valor per creuar el carrer, perquè la mort pot conduir el cotxe que no s’aturarà en el pas de vianants.
La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més de la família.
Actualment l’expressió “viure en temps de crisi” ja no serveix per a definir un estadi passatger de les nostres vides i del nostre entorn, perquè ara ja hem entès que en crisi hi viurem sempre, evidentment si el capitalisme resisteix i els diaris són capaços d’aguantar la notícia fins a la fi dels temps. El problema, com en la majoria de les coses, és la banalització del concepte i aviat ens voldran fer creure, uns per la part que els toca i els altres per la pròpia dinàmica dels mitjans, que s’ha acabat el cicle de la crisi i que en comença un altre.
No ens enganyem, preparem-nos per l’inevitable, o sigui per a viure en crisi permanentment i extraiem-ne el més aviat possible les conclusions necessàries, les lliçons pertinents. Haurem d’aprendre a viure amb menys, sobretot els que menys tenen; haurem d’aprendre a espavilar-nos, sobretot els que menys s’han espavilat; haurem de viure a menys velocitat, sobretot els que s’havien acostumat a prémer l’accelerador a fons i haurem d’aprendre finalment, sobretot els que ho havien oblidat, que res és possible fer-ho sols i que tot ho haurem de fer entre tots.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…