Ves al contingut principal

Viure en temps de crisi

 De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. Cada dia pot ser el darrer de la nostra vida. Amagat en qualsevol cantonada ens espera un destí cruel, que lubrica les seves ungles amb baves monstruoses que segrega imparablement. S’ha de tenir valor per creuar el carrer, perquè la mort pot conduir el cotxe que no s’aturarà en el pas de vianants.
La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més de la família.
Actualment l’expressió “viure en temps de crisi” ja no serveix per a definir un estadi passatger de les nostres vides i del nostre entorn, perquè ara ja hem entès que en crisi hi viurem sempre, evidentment si el capitalisme resisteix i els diaris són capaços d’aguantar la notícia fins a la fi dels temps. El problema, com en la majoria de les coses, és la banalització del concepte i aviat ens voldran fer creure, uns per la part que els toca i els altres per la pròpia dinàmica dels mitjans, que s’ha acabat el cicle de la crisi i que en comença un altre.
No ens enganyem, preparem-nos per l’inevitable, o sigui per a viure en crisi permanentment i extraiem-ne el més aviat possible les conclusions necessàries, les lliçons pertinents. Haurem d’aprendre a viure amb menys, sobretot els que menys tenen; haurem d’aprendre a espavilar-nos, sobretot els que menys s’han espavilat; haurem de viure a menys velocitat, sobretot els que s’havien acostumat a prémer l’accelerador a fons i haurem d’aprendre finalment, sobretot els que ho havien oblidat, que res és possible fer-ho sols i que tot ho haurem de fer entre tots.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…