Ves al contingut principal

Un economista de capçalera

 Sota unes celles contundents i a l’ombra d’un nas lleugerament ganxut, s’hi amaga el somriure discret d’un home, economista de naixement i santnarcisenc de vocació i de records. Amb les mans expressa en tot moment dades exorbitants, com si realment es poguessin comptar amb els dits i els seus ulls et contemplen com dos zeros enfilats en el punt de l’infinit. Cada vegada que el veig en les pàgines d’un diari penso que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.
La seva veu sembla com si no tingués força per a imposar-se sobre d’altres, però ho acaba fent. Parla amb la humilitat dels que saben més coses de les que poden dir i s’explica amb la vehemència dels que volen convèncer i no imposar. No sé si Caixa Girona havia tingut mai un president de la seva altura moral, el que és segur és que ja no en tindrà cap altre, però això és el que té la feina d’economista i és que s’ha de saber estar a les verdes i a les madures.
En Manel camina decidit pel carrer amb una carpeta d’escai sota el braç, amb posat de mestre d’escola o de metge rural, i es para cada vegada que s’entrebanca amb un amic, per exercir d’amic o d’economista de capçalera, per donar ànims, simplement per escoltar o per donar consell sense que l’aconsellat s’ofengui. Perquè en Manel molt abans de saber parlar va aprendre a escoltar i quan per fi va començar a dir alguna cosa, va dir “Sí”, molt abans d’aprendre a dir “No”.
En Manel sortirà de Caixa Girona per la mateixa porta que hi va entrar: per la porta de servei, perquè ell és un home de servei, que va per feina i que no es deixa enlluernar pels flaixos dels fotògrafs ni per la blancor de somriures encarcarats de Cap Roig. En Manel llegirà aquest divendres el pregó de la festa major del seu barri i després escoltarà amb interès les llargues històries dels seus amics i sempre hi haurà qui pensi que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…