Ves al contingut principal

Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra.
L’art és una mena de malaltia que han patit gent diversa al llarg de la història. Georges Seurat va ser un d’ells. Va néixer el mateix any que jo, però exactament amb un segle de diferència. Ara ens pot semblar una ximpleria, però va dedicar dos anys de la seva curta existència a pintar una obra de grans dimensions anomenada Una tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte. El quadre és un compendi cromàtic de totes les sensacions que es podien sentir, en aquella època, un diumenge a la tarda. O, si més no, el paisatge que es podia contemplar des d’uns ulls de classe mitjana-alta.
De fons hi predominen els verds, tota mena de verds, vora l’aigua idealitzadament blava del Sena. A dalt de tot, en un racó a mà esquerra, un núvol solitari, com un petit globus de cotó fluix, sembla intentar escapar del seu destí, buscant cels més predisposats a les tempestes.
Els personatges centrals porten peces de roba de color vermell i els que estan en primer terme vesteixen de negre. Tots ells semblen tancats en el seu món interior, contemplant un paisatge que els fascina però que els aïlla completament. Els arbres, en segon terme, fan l’efecte d’unes columnes que aguanten el teló de fons i que acaben de fer creïble l’escenari d’un quadre plàstic. Unes petites barcasses de vapor intenten navegar amb penes i treballs pel riu, mentre uns remers disciplinats passegen a una dona amb para-sol blanc. Un personatge, cobert amb un salacot ombrívol, intenta trencar el silenci per mitjà d’una mena d’instrument de vent, entre la indiferència dels que el rodegen. I una nena immaculadament blanca, acompanyada d’una dama, sembla com si volgués venir cap a nosaltres per poder contemplar el quadre acabat.
El sol sobre la gespa engrogueix un mica el quadre i difumina les cares dels personatges. Però ni la volguda inexactitud del puntillisme pot arribar a arrugar els vestits, de fet només uns doblecs, perfectament excusables, en les faldilles de la dona que hi ha en primer terme, ens deixen entreveure que el món no és mai una realitat completament allisada.
Probablement cap dels personatges del quadre no es va arribar a assabentar mai de l’existència dels altres. Els uneix només un tema comú: tots ells estan al servei d’una mateixa teoria del color i de la perspectiva. Els uns no podrien existir sense els altres, s’il·lustren i s’expliquen mútuament amb una mena de polifonia muda, de veus que –per dir-ho d’alguna manera– callen simultàniament.
Georges Seurat no va arribar a veure mai el drama de la Primera Guerra Mundial, una guerra de mirades fosques, en blanc i negre ortocromàtic. Però darrere de l’elegància quasi sobrenatural dels personatges del quadre, de les mirades tranquil·les i del posat displicent, s’hi intueix l’ombra d’algun desastre. Tots ells tenen consciència que són allà gràcies a l’ajuda d’un artista, que els ha congelat per sempre sobre la tela i sobre el prat felicíssim d’un diumenge qualsevol.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…