Ves al contingut principal

Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra.
L’art és una mena de malaltia que han patit gent diversa al llarg de la història. Georges Seurat va ser un d’ells. Va néixer el mateix any que jo, però exactament amb un segle de diferència. Ara ens pot semblar una ximpleria, però va dedicar dos anys de la seva curta existència a pintar una obra de grans dimensions anomenada Una tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte. El quadre és un compendi cromàtic de totes les sensacions que es podien sentir, en aquella època, un diumenge a la tarda. O, si més no, el paisatge que es podia contemplar des d’uns ulls de classe mitjana-alta.
De fons hi predominen els verds, tota mena de verds, vora l’aigua idealitzadament blava del Sena. A dalt de tot, en un racó a mà esquerra, un núvol solitari, com un petit globus de cotó fluix, sembla intentar escapar del seu destí, buscant cels més predisposats a les tempestes.
Els personatges centrals porten peces de roba de color vermell i els que estan en primer terme vesteixen de negre. Tots ells semblen tancats en el seu món interior, contemplant un paisatge que els fascina però que els aïlla completament. Els arbres, en segon terme, fan l’efecte d’unes columnes que aguanten el teló de fons i que acaben de fer creïble l’escenari d’un quadre plàstic. Unes petites barcasses de vapor intenten navegar amb penes i treballs pel riu, mentre uns remers disciplinats passegen a una dona amb para-sol blanc. Un personatge, cobert amb un salacot ombrívol, intenta trencar el silenci per mitjà d’una mena d’instrument de vent, entre la indiferència dels que el rodegen. I una nena immaculadament blanca, acompanyada d’una dama, sembla com si volgués venir cap a nosaltres per poder contemplar el quadre acabat.
El sol sobre la gespa engrogueix un mica el quadre i difumina les cares dels personatges. Però ni la volguda inexactitud del puntillisme pot arribar a arrugar els vestits, de fet només uns doblecs, perfectament excusables, en les faldilles de la dona que hi ha en primer terme, ens deixen entreveure que el món no és mai una realitat completament allisada.
Probablement cap dels personatges del quadre no es va arribar a assabentar mai de l’existència dels altres. Els uneix només un tema comú: tots ells estan al servei d’una mateixa teoria del color i de la perspectiva. Els uns no podrien existir sense els altres, s’il·lustren i s’expliquen mútuament amb una mena de polifonia muda, de veus que –per dir-ho d’alguna manera– callen simultàniament.
Georges Seurat no va arribar a veure mai el drama de la Primera Guerra Mundial, una guerra de mirades fosques, en blanc i negre ortocromàtic. Però darrere de l’elegància quasi sobrenatural dels personatges del quadre, de les mirades tranquil·les i del posat displicent, s’hi intueix l’ombra d’algun desastre. Tots ells tenen consciència que són allà gràcies a l’ajuda d’un artista, que els ha congelat per sempre sobre la tela i sobre el prat felicíssim d’un diumenge qualsevol.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…