Ves al contingut principal

Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra.
L’art és una mena de malaltia que han patit gent diversa al llarg de la història. Georges Seurat va ser un d’ells. Va néixer el mateix any que jo, però exactament amb un segle de diferència. Ara ens pot semblar una ximpleria, però va dedicar dos anys de la seva curta existència a pintar una obra de grans dimensions anomenada Una tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte. El quadre és un compendi cromàtic de totes les sensacions que es podien sentir, en aquella època, un diumenge a la tarda. O, si més no, el paisatge que es podia contemplar des d’uns ulls de classe mitjana-alta.
De fons hi predominen els verds, tota mena de verds, vora l’aigua idealitzadament blava del Sena. A dalt de tot, en un racó a mà esquerra, un núvol solitari, com un petit globus de cotó fluix, sembla intentar escapar del seu destí, buscant cels més predisposats a les tempestes.
Els personatges centrals porten peces de roba de color vermell i els que estan en primer terme vesteixen de negre. Tots ells semblen tancats en el seu món interior, contemplant un paisatge que els fascina però que els aïlla completament. Els arbres, en segon terme, fan l’efecte d’unes columnes que aguanten el teló de fons i que acaben de fer creïble l’escenari d’un quadre plàstic. Unes petites barcasses de vapor intenten navegar amb penes i treballs pel riu, mentre uns remers disciplinats passegen a una dona amb para-sol blanc. Un personatge, cobert amb un salacot ombrívol, intenta trencar el silenci per mitjà d’una mena d’instrument de vent, entre la indiferència dels que el rodegen. I una nena immaculadament blanca, acompanyada d’una dama, sembla com si volgués venir cap a nosaltres per poder contemplar el quadre acabat.
El sol sobre la gespa engrogueix un mica el quadre i difumina les cares dels personatges. Però ni la volguda inexactitud del puntillisme pot arribar a arrugar els vestits, de fet només uns doblecs, perfectament excusables, en les faldilles de la dona que hi ha en primer terme, ens deixen entreveure que el món no és mai una realitat completament allisada.
Probablement cap dels personatges del quadre no es va arribar a assabentar mai de l’existència dels altres. Els uneix només un tema comú: tots ells estan al servei d’una mateixa teoria del color i de la perspectiva. Els uns no podrien existir sense els altres, s’il·lustren i s’expliquen mútuament amb una mena de polifonia muda, de veus que –per dir-ho d’alguna manera– callen simultàniament.
Georges Seurat no va arribar a veure mai el drama de la Primera Guerra Mundial, una guerra de mirades fosques, en blanc i negre ortocromàtic. Però darrere de l’elegància quasi sobrenatural dels personatges del quadre, de les mirades tranquil·les i del posat displicent, s’hi intueix l’ombra d’algun desastre. Tots ells tenen consciència que són allà gràcies a l’ajuda d’un artista, que els ha congelat per sempre sobre la tela i sobre el prat felicíssim d’un diumenge qualsevol.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…