Ves al contingut principal

Som de segona!

 Girona ha viscut una temporada a segona divisió. Parlo de futbol, evidentment. Girona, entesa com a espai territorial, fa molt de temps que en molts aspectes ja hi juga, en alguns ho fa en primera, però bàsicament el seu lloc natural és la segona divisió, una divisió que no deixa de ser d’honor, perquè pitjor és ser de tercera o de quarta regional. Nosaltres som de segona, cosa que esportivament parlant encara ens costa més, sobretot amb els esports que compten, o sigui, els esports que mouen diners, els que interessen als grups especulatius que inverteixen en esport.
Perquè, desenganyem-nos, avui en dia l’èxit d’un equip de futbol no depèn exclusivament de l’habilitat de l’entrenador, de la perícia dels jugadors o de l’entusiasme de l’afició, tot això és el de menys, el que realment compta és el pressupost del club, o, més ben dit, de la Societat Anònima Esportiva, o, com és el cas del Barça, dels pressupostos que mou al seu voltant. No descobriré res de nou si dic que tots els que es mouen en aquest àmbit, ho fan purament per interessos econòmics.
El Girona FC evidentment no és cap excepció. Aquells vells socis d’abans ja fa temps que ho va deixar de ser per passar a la categoria de simples “abonats” i els socis de veritat ja no es mesuren per la seva antiguitat sinó per la quantitat d’accions que han comprat. El Girona és matèria informativa de les seccions d’economia i res més. Però una vegada arribats a aquest extrem, deixeu-me tornar al meu raonament del principi: Si realment el futbol és un negoci, perquè no podem mantenir un equip a primera divisió?
Doncs la resposta és evident, perquè a nosaltres, des de molts aspectes ja ens va bé estar a segona. La divisió en la que juga l’equip de la capital és el reflex perfecte d’un empresariat, per exemple, que no s’ha sabut organitzar per tenir un aeroport de primera; un empresariat que no ha estat capaç de ser prou influent per obtenir unes infraestructures de primera, és que ja li està bé jugar a segona. I, ja per acabar, una classe empresarial i política que no ha estat capaç de posar-se d’acord per trobar una sortida de primera al tema de Caixa Girona és que definitivament ja li està bé estar a segona.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…