Ves al contingut principal

Som de segona!

 Girona ha viscut una temporada a segona divisió. Parlo de futbol, evidentment. Girona, entesa com a espai territorial, fa molt de temps que en molts aspectes ja hi juga, en alguns ho fa en primera, però bàsicament el seu lloc natural és la segona divisió, una divisió que no deixa de ser d’honor, perquè pitjor és ser de tercera o de quarta regional. Nosaltres som de segona, cosa que esportivament parlant encara ens costa més, sobretot amb els esports que compten, o sigui, els esports que mouen diners, els que interessen als grups especulatius que inverteixen en esport.
Perquè, desenganyem-nos, avui en dia l’èxit d’un equip de futbol no depèn exclusivament de l’habilitat de l’entrenador, de la perícia dels jugadors o de l’entusiasme de l’afició, tot això és el de menys, el que realment compta és el pressupost del club, o, més ben dit, de la Societat Anònima Esportiva, o, com és el cas del Barça, dels pressupostos que mou al seu voltant. No descobriré res de nou si dic que tots els que es mouen en aquest àmbit, ho fan purament per interessos econòmics.
El Girona FC evidentment no és cap excepció. Aquells vells socis d’abans ja fa temps que ho va deixar de ser per passar a la categoria de simples “abonats” i els socis de veritat ja no es mesuren per la seva antiguitat sinó per la quantitat d’accions que han comprat. El Girona és matèria informativa de les seccions d’economia i res més. Però una vegada arribats a aquest extrem, deixeu-me tornar al meu raonament del principi: Si realment el futbol és un negoci, perquè no podem mantenir un equip a primera divisió?
Doncs la resposta és evident, perquè a nosaltres, des de molts aspectes ja ens va bé estar a segona. La divisió en la que juga l’equip de la capital és el reflex perfecte d’un empresariat, per exemple, que no s’ha sabut organitzar per tenir un aeroport de primera; un empresariat que no ha estat capaç de ser prou influent per obtenir unes infraestructures de primera, és que ja li està bé jugar a segona. I, ja per acabar, una classe empresarial i política que no ha estat capaç de posar-se d’acord per trobar una sortida de primera al tema de Caixa Girona és que definitivament ja li està bé estar a segona.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…