Ves al contingut principal

Som de segona!

 Girona ha viscut una temporada a segona divisió. Parlo de futbol, evidentment. Girona, entesa com a espai territorial, fa molt de temps que en molts aspectes ja hi juga, en alguns ho fa en primera, però bàsicament el seu lloc natural és la segona divisió, una divisió que no deixa de ser d’honor, perquè pitjor és ser de tercera o de quarta regional. Nosaltres som de segona, cosa que esportivament parlant encara ens costa més, sobretot amb els esports que compten, o sigui, els esports que mouen diners, els que interessen als grups especulatius que inverteixen en esport.
Perquè, desenganyem-nos, avui en dia l’èxit d’un equip de futbol no depèn exclusivament de l’habilitat de l’entrenador, de la perícia dels jugadors o de l’entusiasme de l’afició, tot això és el de menys, el que realment compta és el pressupost del club, o, més ben dit, de la Societat Anònima Esportiva, o, com és el cas del Barça, dels pressupostos que mou al seu voltant. No descobriré res de nou si dic que tots els que es mouen en aquest àmbit, ho fan purament per interessos econòmics.
El Girona FC evidentment no és cap excepció. Aquells vells socis d’abans ja fa temps que ho va deixar de ser per passar a la categoria de simples “abonats” i els socis de veritat ja no es mesuren per la seva antiguitat sinó per la quantitat d’accions que han comprat. El Girona és matèria informativa de les seccions d’economia i res més. Però una vegada arribats a aquest extrem, deixeu-me tornar al meu raonament del principi: Si realment el futbol és un negoci, perquè no podem mantenir un equip a primera divisió?
Doncs la resposta és evident, perquè a nosaltres, des de molts aspectes ja ens va bé estar a segona. La divisió en la que juga l’equip de la capital és el reflex perfecte d’un empresariat, per exemple, que no s’ha sabut organitzar per tenir un aeroport de primera; un empresariat que no ha estat capaç de ser prou influent per obtenir unes infraestructures de primera, és que ja li està bé jugar a segona. I, ja per acabar, una classe empresarial i política que no ha estat capaç de posar-se d’acord per trobar una sortida de primera al tema de Caixa Girona és que definitivament ja li està bé estar a segona.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…